L’habitatge en un país hipotecat

Aquest diari publica una sèrie de reportatges sobre les propostes que fan els partits que es presenten a les eleccions del 12 de maig i dimecres passat va fer una síntesi del que proposen en matèria d’habitatge. Cap sorpresa: tots parlen més que no pas fan i tots demostren una gran facilitat per assenyalar els errors i les contradiccions dels adversaris, que contrasta amb la vaguetat i la dispersió de les idees pròpies. Buscar tres peus al gat en les mesures que ha promulgat el govern per limitar el preu dels lloguers permetrà corregir algunes imprecisions però no portarà gaire més lluny perquè es una acció que té data de caducitat. Tampoc s’avançarà gaire focalitzant el debat en les causes que originen les ocupacions o en els problemes que provoquen, ni tampoc esgrimint els conflictes derivats dels desnonaments. No es tracta de menystenir cap d’aquests problemes ni la necessitat de trobar-hi solucions. Es tracta de no confondre el rave amb les fulles. Es tracta d’afrontar amb valor i amb determinació un pla estratègic perquè tothom pugui accedir a un habitatge. Però també es tracta de no caure en el parany de pensar que la solució vindrà del bracet del sector privat, perquè aquesta via és la que ens ha portat fins als pobres resultats actuals. Es tracta de no ser víctimes del candor polític confiant en l’expropiació dels fons voltors i de la Sareb, perquè aquesta és una operació complexa i, a més a més, proporcionaria un lot d’habitatges molt concentrat i insuficient per a les necessitats de la majoria de localitats de Catalunya. El que cal, en canvi, és bastir un parc d’habitatge públic de lloguer, planificat municipi a municipi, construït i gestionat directament per l’administració, de la mateixa manera que es fa en països socialment més avançats. Però d’això ningú no en parla. Potser hi té alguna cosa a veure que ens haguem acostumat a viure en un país hipotecat.