Pluja i més pluja

Intento inculcar al meu fill allò que els adults hem hagut d’aprendre a cops de decret: que l’aigua, com tantes altres coses, com la bondat, com l’afecte, és un bé escàs, i que malgastar-la en usos superflus, com ara “fer banyeres”, que li agradaven tant de petit perquè estar en remull és preferible a ser ruixat a peu dret, s’acosta més a la indecència que al dispendi domèstic. S’ha fet gran i m’escolta sense protestar, perquè no fa sinó pocs anys encara rebequejava exigint que li omplís la banyera, però intueixo que aferrar-se a la mica de bassa que li preparava, abans i tot que la sequera s’acostés a la por, tenia més a veure amb la necessitat de companyia mentre era al bany que no pas a cap hedonisme termal. La dutxa, i ell ja ho sabia, comporta assumir que ja tens edat per quedar-te sol. I costa fer aquest pas. Ens costa fins i tot als que ja fa molt de temps que estem sols i encara ens revé, si hem caldejat massa el lavabo i els vapors s’impregnen del perfum de certa marca de sabó, el xipolleig a l’hule de la vella banyera portàtil que desplegava la mare quan nosaltres érem petits. Sempre hi havia un braç arromangat a prop, i la colònia en acabat, i un raspall de pèls molt fins que feia olor de talc. Potser el meu fill té records semblants, perquè no vaig parar fins que vaig trobar una banyereta al màxim de semblant a la meva, com si això li assegurés la felicitat, però no havia previst que li tocaria fer front a l’escassedat d’uns recursos naturals que abans crèiem infinits. Ho escric després de cinc dies seguits de pluja, resant perquè quedi algun tros de terra fèrtil per llegar als fills.