Exilis fecunds i amagats

A més de Pau Casals i de Josep Trueta, exiliats rellevants per l’exemplaritat ètica i la professionalitat brillant, mereixen un record altres catalans que també van tenir un exili fecund si bé no tan conegut com el d’aquelles personalitats cabdals de la cultura i la ciència. Em refereixo a exiliats o emigrats, i concretament a periodistes, sovint oblidats, que no ocupen primeres posicions en la nòmina d’intel·lectuals de la diàspora que van reeixir lluny de Catalunya, que van arrelar en terres d’acollida i que no van retornar a la pàtria, com el cas de Casals, o van fer-ho a una edat avançada com en el cas de Trueta. Per aquesta raó la memòria de l’obra d’alguns expatriats la recuperen universitats que creen càtedres o fundacions que duen noms sovint redescoberts per estudiosos de la periodística d’autors.

Un reconeixement institucional actiu és el que fa la Universitat de Girona (UdG) a la figura d’Hipòlit Nadal i Mallol, periodista nascut al Port de la Selva el 1891 i mort a Buenos Aires el 1978. El 1912 va marxar a l’Argentina per no fer el servei militar a l’Espanya colonialista empastifada en la guerra del Rif. En el país argentí, Nadal va fundar el 1916 Ressorgiment, la revista més longeva de la catalanitat. La va dirigir durant mig segle convertint-la en una formidable plataforma de la nostra cultura des de l’exili i l’emigració. La UdG, que des del 1989 disposa de la molt activa Càtedra Ferrater Mora, fundada per Josep-Maria Terricabras, compta també amb la Càtedra Hipòlit Nadal, creada pel professor Lluís Costa. Enguany ha programat pel 7 de juny al Port de la Selva una II Jornada d’Estudis sobre Periodisme i Exili.

L’Observatori de la Comunicació Científica, dins el departament de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, recupera ara l’obra desplegada sobretot a Santiago de Xile pel periodista Isidro Corbinos, redactor de La Vanguardia durant la guerra espanyola. Corbinos, nat a Saragossa el 1894, s’exilià a Xile el 1939, on va morir el 1966. Allí va exercir el periodisme esportiu i va ser professor universitari de l’especialitat. Havia estat jugador del Barça del 1914 al 1916. El professor Sergi Cortiñas, director de l’Observatori i del màster de periodisme esportiu, ressegueix la trajectòria professional d’aquell periodista que va cobrir informativament la batalla de l’Ebre, per la qual cosa fugí d’Espanya. Pel fet d’exercir de cronista de guerra, perillava la seva vida després de la derrota republicana. Francisco Carrasco de la Rubia, company de redacció de Corbinos també enviat especial al front, va pagar molt car quedar-se a la Barcelona ocupada pels franquistes. L’afusellaren al Camp de la Bota.

Les històries de Corbinos i de Carrasco de la Rubia tenen paral·lelismes amb la de Félix Herce. Comparteixen experiències com a periodistes vinguts d’altres indrets que exerciren a Barcelona durant la guerra espanyola i el seu rastre s’esvaí amb la mort o l’exili en triomfar el cop d’estat militar que tardà tres anys a imposar-se a costa de vides i ruïna. Félix Herce, nat a Madrid el 1892 i mort exiliat a Mèxic el 1954, era un llicenciat en medicina que es va fer periodista des del 1925 en diversos diaris madrilenys. Quan cap al final de la guerra Barcelona esdevingué de fet capital de la República, Herce entrà a La Vanguardia per exercir com a redactor i crític de música i teatre. Amb la fugida republicana del 1939, anà a raure primer a França i després a Mèxic. Allí destacà com a comentarista radiofònic i contactà amb periodistes catalans exiliats que, com Avel·lí Artís-Gener, Tísner (un altre oblidat), també es movien pel món emergent de l’audiovisual en el país d’acollida.

Rovira i Virgili és el periodista exiliat que ha assolit un més alt reconeixement acadèmic. La Generalitat l’honorà posant el seu nom a la Universitat fundada a Tarragona, representativa –com les de Girona, Lleida, Vic i la Pompeu Fabra– de l’embranzida de la recerca avançada i la docència de qualitat en el nou sistema universitari català potenciador de tot el territori. Altres exilis fecunds, com els de Pau Vila i de Miquel i Vergés (catedràtics respectivament a Veneçuela i Mèxic) i els de Trabal, Xirau, Massip, Jordana, Cabruja, Benguerel i Amat-Piniella, haurien d’eixir de l’oblit per mostrar que des de l’expatriació forçada s’han fet aportacions substancials que mostren la capacitat d’iniciativa catalana en circumstàncies adverses.