Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
Reflexió a Hoexter
He estat dos dies a Hoexter, petita ciutat alemanya, amb motiu d’una manifestació musical que s’ha celebrat al castell-abadia de Corvey, que té una història que es remunta a l’any 822. El conjunt monumental és esplèndid i l’envolta un dels paisatges més bonics de Westfàlia.
Cito el fet, però, per un altre motiu. Havent-hi arribat de nit, l’endemà vaig sortir de l’hotel per donar un tomb i em vaig trobar, amb sorpresa, que totes les botigues eren tancades; essent un dijous, no se m’acudí de moment cap explicació que no fos l’existència d’una festa local, i vaig preguntar-ho a una senyora que venia diaris.
–És que avui és una festa que celebren els catòlics…
Corpus, és clar! De cop em trobava amb el Corpus, la festa suprimida a Catalunya, i que havia oblidat després d’un llarg viatge per carretera i els corresponents canvis d’horitzons no tan sols físics, sinó especialment mentals. Ignoro quin percentatge de catòlics hi ha a Hoexter, però l’església evangèlica hi té també una presència evident: el mateix diari donava notícia dels seus serveis religiosos. Però no solament les botigues eren tancades: també ho era l’Ajuntament. Era una festa tradicional i general, com ho havia estat a Catalunya.
En un moment determinat, vaig veure passar pel carrer grups de gent que venien de la celebració catòlica. No hi havia pas cap dubte. Famílies, parelles, gent vestida amb aquell punt de solemnitat –endiumenjades, en diríem– que acredita la fidelitat a un ritual transmès a través de generacions. Tothom duia això que avui ja és difícil de veure a Catalunya: un missal a la mà, un llibre força gruixut de cobertes negres i la cinta vermella com a punt de pàgina. Alguns d’aquests ciutadans de Hoexter llepaven un gelat que havien comprat en sortir de l’església, i s’encaminaven xano-xano cap a casa, fruint del sol matinal.
Cada vegada que surts del teu país t’adones que Europa és conservadora –i ara, aquest mot, no l’uso amb cap significació política. A Hoexter, i a centenars de ciutats alemanyes, angleses, holandeses, etc., les cases antigues són restaurades periòdicament, és la norma, amb les corresponents excepcions, mentre que a Catalunya, i especialment a Barcelona, la norma és la degradació. No vull caure ara en la idealització d’aquesta Europa “tradicionalista”, sinó expressar la sorpresa –i sovint l’estupefacció– que proporciona la visió de la pervivència de certs costums en un home que, com jo, se sent fill d’una terra amb tanta història, amb arrels tan antigues, i al mateix temps tan poc respectuosa amb la història i amb les arrels. És el Corpus, però també la festa del vi novell, i els tipus de lletra dels rètols dels establiments seculars, i tot allò que fa que un català tingui, en una d’aquestes ciutats, la sensació d’entreveure una realitat que també ens definí a nosaltres temps enrere, i que hem malbaratat tristament. No es tracta de convertir-nos al “tradicionalisme” anglosaxó; es tracta de, si és possible, encara, reconvertir-nos en nosaltres mateixos.