Josep Tarrés, també activista

Des de dissabte una placa dona el nom del poeta, escriptor i activista cultural Josep Tarrés als Jardins de la Torre Gironella. Dissabte els intentava explicar una petita part de les tantes coses que Josep Tarrés va fer per la ciutat. Però n’hi ha algunes que, tot i ser conegudes, val la pena tornar a reproduir. La meva primera imatge de Josep Tarrés va ser als estudis de Ràdio Girona, al carrer de la Força. Allà, l’any 1976, ens explicava que l’emissora estava situada a l’antic call jueu de Girona i que calia recuperar aquella part de la ciutat que podria atreure gent de tot el món. Jo no l’entenia, però companys més grans el prenien per il·luminat. Pocs anys després el call es va recuperar i ell va destinar hores, diners i salut a Isaac el Cec, que es va convertir en la base del que és avui el Museu dels Jueus. Cal recordar-ho, encara que el negoci que hi va obrir com a restaurant no va rutllar i els deutes van precipitar la intervenció municipal.

Allà vaig conèixer Josep Tarrés, que dels seus tres anys a París i la seva relació amb la càbala va arribar amb la que va ser una de les seves dèries. Després vaig descobrir que en va tenir moltes i que, malgrat el seu posat de poeta i d’home del renaixement, no va tenir problemes a tirar pel dret quan creia que es feien bestieses a la ciutat. Una de les que més se’n va parlar va succeir el 1971. Venint de la Gran Via, després de l’hospital de Santa Caterina i la Casa de Cultura, hi havia una illa de cases amb dos carrers laterals, el Canaders i el carrer del Pavo. Dins del projecte de la Gran Gerona de l’alcalde Ordis, es parlava d’obrir una avinguda entre la Gran Via i la plataforma sobre l’Onyar. Els edificis que estaven al mig de l’actual Pompeu Fabra es van enderrocar el 1968, però després, allà al mig, s’hi volia construir un edifici que havia de ser la seu dels col·legis professionals. Un edifici de vidre i formigó que als baixos tenia un pas de deu metres d’amplada i cinc d’altura per deixar-hi passar els cotxes. Allò va aixecar moltes crítiques, però anava endavant. El dia de desembre del 1971 que s’hi posava la primera pedra, va irrompre Josep Tarrés, va fer un discurs incendiari i va tirar enlaire aquella primera pedra. Allò li va valdre una multa de cinc mil pessetes, que l’hi va imposar el governador civil i que va ser sufragada per subscripció popular. Però l’edifici va quedar en suspens i finalment es va descartar.

Ja abans s’havia manifestat en contra de la supressió dels trens petits. I contra la reforma del presbiteri de la catedral anunciada pel bisbe Jubany, que la va retirar, així com també la seva maqueta. I, en defensa de la imatgeria festiva i la seva presència en els actes públics, el juny del 1976, amb Carles Vivó, van fer portar els gegants de la ciutat al cementiri i també, amb els capgrossos, al barri xino de Girona. Ho acredita un magnífic reportatge de Carles Vivó i de Sebastià Martí que es pot veure a Pedres de Girona. O sigui que Tarrés també era activista quan tocava i per això més tard va participar en la creació del Grup de Defensa del Ter i de Salvem l’Empordà. Activista o, com el definia Joan Ribas, “un home d’una sensibilitat fora del corrent” que va lluitar per omplir la ciutat “de poesia, de fantasia i de tradició”.