Maleïts (beneïts) joves

La vida és massa sovint una gran claveguera per on hi transita una matèria compacta, nauseabunda, infectant l’aire, com una rambla deshumanitzada per una horda depredadora de personal que hi rodolen envermellits, acalorats, nafrats, talment còdols escairats camí de l’abocador de dimensions gegantines que és el mar, empesos pel destí que els marca un punt cardinal qualsevol en una guia de viatges qualsevol –és igual la ciutat on siguin que totes acaben sent iguals– o, simplement, moguts per la inèrcia del viatger gastasolesdesabata que no queda satisfet fins que no acaba rebentat, estassat a la cadira de la terrassa d’un bar, bevent i menjant el primer que li posen davant i és igual el què, que a totes les ciutats acaben servint-li el mateix. A la merda el pa amb tomàquet, les seques i la botifarra amb all i oli!

La vida són inèrcies difícils de capgirar, camins que assenyalen direccions d’obligat compliment, modes teledirigides, gustos de laboratori, gregaris conformistes, una massa uniforme i també deforme on poder-se amagar, millor no destacar, millor no pensar, no fer pensar, no estripar, que tot quedi igual, que el corrent que tot ho mou faci la seva feina, i deixar-s’hi anar.

I qui es planta davant de tot això? Qui decideix posar-se a caminar i a crear a contracorrent? Qui ho aposta tot a un número i a un color que sap que és perdedor, a una bola boja que els converteix en extraterrestre, carn de derrota a ulls de la gran massa que té clarament identificat com una altra cosa el model de triomf social i cultural, entès com acceptació segons els cànons preestablerts del bon gust i la bellesa?

La diminuta i acollidora sala Maldà dona pistes, aquests dies i fins al proper  26 de maig, sobre aquesta qüestió del món vist al revés. I ho fa a través d’un interessantíssim viatge de recerca teatral al forat negre de la contracultura que va florir pels carrers de la Barcelona des de finals del franquisme, una generació que va endinsar-se pels laberints de la mística, la psicodèlia, els universos galàctics i l’infern de les drogues transgressores, alliberadores, assassines.

És tot tan simple, i a la vegada tan extremadament complex, que si pogués, el gos Nodi, que acaba protagonitzant l’espectacle, orinaria a plaer a la cara del Cobi, ca olímpic que va alletar la Barcelona que ha acabat menjada pel turisme exterminador. S’hi pixaria i, de passada, compondria uns versos per ser cantats a la llum d’un trist peveter, com una oda al desencís.

És la gent jove de la companyia Moukhle&Sentís la que dona veu a la gent jove d’aleshores, l’anomenada generació dels malditos, en un valent i reeixit exercici de revisió del passat i reivindicació de la llibertat del gest i la paraula. Lloen Pau Riba i normalitzen la figura d’un altre Pau, també net de poeta, Pau Margall, el Malvido transgressor que va posar nom a la quinta dels maleïts, una gent que no van voler sotmetre’s a cap procés de normalització i que tampoc ho pretendrien ara.

Maleïda ho ha estat també la Marisa, mestressa de Nodi, personatge real a qui la vida ha donat el càstig del patiment i el premi de la paraula. L’espectacle també la reivindica, i fer-ho és un acte de justícia i reconeixement a l’art que neix d’una altra droga, la d’una ànima aferrada a l’existència malgrat tantes ferides.