Estirant fils

L’article que vaig publicar l’altre dia sobre una escola suïssa que té cinc invidents integrats, m’ha produït el benefici de rebre una carta crítica, signada per Rosó i Helena. Em diuen que els ha sorprès que vagi tan lluny, perquè a Barcelona hi ha moltes escoles que fan integració de cecs. Esmenten l’escola Roure-Mallorca, que actualment en té tres –entre 180 nens–, la Llar d’Infants, que hi té un nen de quatre anys, l’escola Nostra Senyora del Carme, on hi ha una nena que fa segon d’EGB, i m’ofereixen de proporcionar-me una llista molt més llarga.

També l’article sobre la festa de l’arbre de maig m’ha fet rebre algunes cartes procedents de diversos indrets, en els quals es conserva el costum de plantar el “maig”.

No cal dir com celebro totes dues informacions. Només em sap una mica de greu que les mestres que parlen de la integració dels infants cecs a les escoles em diguin: “senyor Espinàs, menys mirar a fora de casa i més mirar a dins, que també fem coses molt fermes”. No en dubto gens, que aquí es fan coses molt fermes. Les fem, però massa sovint no les “fem saber”. Aquest problema d’informació –o de comunicació, si voleu– és un dels grans problemes del nostre temps. I jo no hauria sabut mai –ni ho haurien sabut els lectors del diari– que hi ha casos d’integració de cecs a les nostres escoles si no hagués mirat “fora de casa” i no hagués explicat el que hi passa.

I tampoc no sabríem –estic parlant de la immensa majoria d’habitants del país– que alguns pobles conserven l’antiquíssim costum del “maig” si el tema no queda plantejat en un article en forma d’interrogant. Aleshores neix, com a reacció, la notícia afirmativa, la interessant informació aclaridora; tot això apareix de retop, no per un propi impuls de difusió.

Penso que aquest és exactament el meu paper: la provocació. El faig a consciència. Hi ha una colla de temes als quals un ciutadà normal –i jo ho soc– no té accés directe, i si creu que són d’interès general els ha de plantejar aprofitant el primer fil que pugui estirar, amb l’esperança que al capdavall del fil aparegui una bona troca. Em sentiria comprès si en els meus textos, sempre tan elementals, s’hi sabés “llegir” una bàsica voluntat d’agitació; no crec que puguin tenir cap altra mena d’utilitat.

El consell de mirar “endins” és molt bo, però jo no el contraposaria a mirar “menys a fora de casa”. Penso que ens falta, precisament, una dosi més gran d’“extroversió”, és a dir, de voler saber què fan els altres i –en un sentit diferent– també ens falta sovint irradiar allò que fem, sobretot si són “coses molt fermes”.

L’altre dia vaig parlar d’una parella que es dedicava a passejar dos minusvàlids per la Rambla. Espero rebre una carta que em digui: “però vostè no sap que hi ha una organització de voluntaris que des de fa tants anys fa aquest servei?” No senyor, no ho sé. No ho sap –si és que existeix– gairebé ningú. Si no han trobat plataformes de difusió més vàlides, jo estic ben disposat a posar les meves ignoràncies al servei de les bones tasques que s’han quedat massa “endins”, massa tancades.