Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Eixides

Agustí Vidal ha tingut un bon acudit: dibuixar una colla d’eixides que es conserven a Sabadell. “Eixida” –espai descobert, i tancat, que hi ha al darrera d’una casa, al qual se sol sortir a través de la cuina– és un mot que he après de gran, a causa de la meva condició de barceloní de l’Eixample. Hi ha gent, en canvi, que retroben en aquest mot el ressò de la seva infantesa, viscuda en un poble o en un barri ciutadà tradicional. Pau Vila ha escrit que aquest mot “desvetlla records dels nostres esplais infantils de quan a casa no ens deixaven anar al carrer a jugar, i de quan, ja xicots, havíem d’omplir el safareig per la mare”.

Els dibuixos de Masvidal van acompanyats d’uns textos de Joan Cuscó, que en són un magnífic complement evocador, petits poemes en prosa. Tot plegat, doncs, és un testimoni que va més enllà de la pura documentació sabadellenca, tot i que en aquest aspecte ja és prou interessant. És el testimoni d’unes formes de vida que aquests darrers anys han estat greument modificades. La densificació urbanística ha fet desaparèixer milers d’eixides, i per això quan en veig alguna –a Gràcia, en un poble del Maresme, a Badalona– sento que trec el nas en una pàgina de la nostra història, que les rates del temps es disposen a rosegar d’una manera implacable.

Una de les gràcies de l’eixida és la seva modèstia i alhora la seva vivacitat. No és un pati, ni és un jardí. No és ni estrictament funcional ni exclusivament un espai per a l’oci. És una mica de moltes coses, i això és el que dóna a l’eixida el seu caràcter.

Una eixida sense verdor seria una eixida frustrada. Ara, hi ha moltes menes de verdor. L’heura en una paret, per exemple, o sigui el verd damunt el blanc; heures ufanoses o heures que mai no han tingut gaire salut perquè han hagut de sobreviure alimentant-se d’una misèria de terra. Hi ha testos: des dels antics i grans testos hexagonals amb les hortènsies, fins als geranis, que voldrien més sol, o la planta remeiera plantada en una vulgar galleda, o en una olla en desús. A vegades hi ha un emparrat. Sovint un arbre, que en alguns casos és exòtic, com la palmera, però és més freqüent que sigui un arbre familiar, un llimoner, una morera, una acàcia, que segons les mides de l’eixida sembla –si és petita– un arbre ficat dins una capsa.

A l’ombra d’aquest arbre no és estrany que hi hagi una taula, probablement de peus rovellats i marbre una mica escrostonat; també hi ha eixides amb banc de ferro, i amb gàbies d’ocells –que veuen amb sorpresa l’aparició d’ocells lliures a l’eixida– i no hi pot faltar la presència de l’aigua: un pou, una font, un safareig. O una simple pica amb una vella aixeta, que sovint degota… i que deixem de sentir quan llegim a l’eixida, quan festegem a l’eixida o quan, isolats per la calma i la penombra, ens vénen al record les hores, els rostres, les músiques que ja han eixit per sempre de la nostra casa, de la nostra vida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.