L’independentisme s’ha de mirar al mirall

Està bé llegir la premsa de Madrid, però és important fer-ho amb les ulleres de veure-hi. La majoria absoluta unionista no és un autocàstig dels catalans per haver posat en qüestió el poder de Madrid; és una conseqüència, lògica, d’una mobilització creixent que va culminar l’1 d’octubre del 2017 i que, a partir d’aquí, es va desfer sense cap explicació política. I som ciutadans, no pas súbdits. S’han escrit dotzenes de llibres per intentar esbrinar què va passar, gairebé sempre de part, però el resultat més visible no va gaire més enllà d’una mena de ràbia personal entre Puigdemont i Junqueras. Cap dels dos, per cert, se n’ha volgut anar a casa. I aquí es va quedar el seu electorat, votant-los tant per ser els líders de la revolta com per encapçalar la retirada i el moviment antirepressiu. I això requereix unes dosis de fe creixents que no tothom està disposat a dipositar en aquests dirigents, almenys de forma il·limitada. Més encara. La irrupció d’Aliança Catalana demostra que una bona part de l’electorat independentista no només dona per perduda la República, sinó que també considera que la nació ha entrat en perill d’extinció. De fet, a aquestes altures és impossible insistir en l’èxit de la immersió lingüística quan, com és evident, hi ha grans zones urbanes de Catalunya on la llengua s’ha anat residualitzant fins que la sensació del catalanoparlant és la de l’últim lluitador d’una guerra que ja fa anys que es va perdre. L’escola fa feina, però no miracles. I la Sanitat està plena de professionals entre hostils i indiferents. La mala notícia és que centenars de milers de ciutadans racionalment independentistes s’han quedat a casa o han votat el PSC perquè això s’acabi sense patir gaire més. La bona és que hi són, tots els coneixem. De fet, entenem perfectament les seves raons per abandonar la política a la seva sort... Però aquest vell projecte –com tots els que tenen base i raons– acabarà recuperant lideratge i estratègia. Sempre ha passat.