Els castells de la Segarra

En una entrevista recent, el poeta Jordi Pàmias assegura que l’aspror de la Segarra havia condicionat la seva escriptura. El paisatge, les llargues caminades entre les vinyes, avui en dia desaparegudes per sempre més, que ell de jove havia ajudat a veremar. La gent de la Segarra, en comparació a la de l’Urgell, diu que tenien fama d’adustos i tancats. Una afirmació que falca amb una dita que diu: “Si vas a la Segarra, argelaga. Si vas a l’Urgell, un clavell.” Potser és a causa d’aquesta aspror segarrenca que els nombrosos castells que l’habiten s’enfilen totèmics fins a tocar al cel amb la serietat d’unes pedres tallades acuradament per les mans gastades dels picapedres. Res semblant a l’amorosida finor dels castells del Loira banyats pel riu d’aigües abundoses però que tanmateix baixen silents a tocar de les filigranes arquitectòniques que et transporten a l’imaginari món de Disney. Els castells dels Plans de Sió semblen construïts per resistir el pas del temps, com el campanar de la Seu Vella de Lleida, que sembla haver estat construït per gegants o per homes de raça gegantina. El recorregut per visitar-los és força agradable i tot i que l’estat de conservació d’alguns és deplorable, el conjunt monumental paga la pena. El paisatge, d’una bellesa extraordinària, convida a resseguir-lo sense prémer l’accelerador, amb un caminar lent que et permeti fins i tot escoltar el cant d’una perdiu mig amagada entre els sembrats. Recórrer la ruta dels castells des de Gàver a Sant Guim de Freixenet, que és on neix el riu Sió, fins a la població de Balaguer, on desemboca al Segre, és viatjar al passat, el món medieval, de l’expansió feudal fins a arribar al règim senyorial de l’època moderna. El clima de la Segarra va definir la seva història, que, com la cera tova, llueix amb orgull totes les ditades. Les pluges no la sovintegen i el contrast dels hiverns freds i boirosos amb els estius on el sol cau recte i la calor esquerda les pedres defineix aquestes terres de secà i marca el caràcter de la seva gent, tal com assegura el poeta Pàmias. Per gaudir-los tranquil·lament, ben bé hi hem d’esmerçar tot un dia. La terra dels castells mereix que li dediquem tota una jornada completa perquè, a banda d’aquests gegants, la ruta et convida també a visitar pobles medievals com Montfalcó Murallat, que, segons el defineix National Geographic: “No és pas que aquesta vila de planta medieval sigui un poble emmurallat, sinó que tot ell és una fortalesa.” Des del mateix castell de Montfalcó Murallat, abans ens podem apropar al de Vicfred per visitar els cellers i les masmorres, anem resseguint el camí cap al de les Sitges, d’arquitectura gòtica i romànica, continuant al de Castellmeià, l’estratègic castell de Florejats, el de les Pallargues amb el seu gran arc d’estil gòtic de tretze metres d’altura i set d’amplada, l’antic palau senyorial de Concabella, la fortalesa militar del Molí de Ratera, el de Montcortès amb les seves dues torres de defensa totalment simètriques, per finalitzar el viatge al castell més literari de tots, el de l’Aranyó, on l’any 1918 va néixer l’escriptor Manuel de Pedrolo.