El somriure pensarós
Encara guardo la gravació en què la Miquela París, a punt de fer cent anys, recita un poema que comença: “14 d’abril, benvingut sies”, i conclou: “Quan vam entendre que eren senyals de glòria i llibertats / Catalunya es vestí de gala per celebrar la teva entrada triomfal”. Fa poc el vaig tornar a escoltar. Va ser quan el seu net Jordi em va avisar que el dia del seu 103è aniversari la Miquela ens havia deixat. L’àvia centenària havia dit el vers, acotxada en la seva butaca negra, com un infantó que s’enfila a la cadira la sobretaula del dinar de Nadal, i amb el caparró engalanat amb la gorra frígia. Era una resposta espontània, amb la innocència de la vellesa, però un regal valuós, com tots els que ens fa la memòria; un esclat de sol després d’una tarda plujosa. Li havia demanat pels seus records d’una República efervescent i evanescent i d’un dia de febrer del 1936 a Banyoles fixat en la història gràcies a l’ull fotogràfic de Rafael Vilarrubias, el qual va fer clic quan la Miquela i les seves amigues somreien rere la pancarta La gent d’ordre som nosaltres celebrant així la victòria del Front d’Esquerres. És una fotografia que s’ha fet icònica perquè amb els anys i els desenganys mitifiquem repúbliques tan efervescents com evanescents. I perquè és una representació més, tan repetida com efectista, amb les dues noies a punt d’enlairar les banderes, del quadre de Delacroix de la Llibertat guiant el poble.
La “Llibertat” del somriure pensarós és la Maria Oliveras i Aurich. El seu pare Josep era blanquer i regidor del PSUC i el 1934 va ser empresonat pels fets d’Octubre. Durant la guerra, la família va acollir infants aragonesos refugiats i la Maria, com a membre de la Unió de Dones, organitzava recaptes, cosia roba o feia d’infermera voluntària. La presó de Girona la va deixar en un estat de salut precari. I el 1939, com tots els que van fer una ratlla entre dues vides, se’n va anar a Barcelona. Hi va morir el 2 d’agost del 2008 als 88 anys. No hi ha nets que m’ho expliquin, ni fills, però sí un parent, Lluís Barba i Oliveras, que en preserva el record. M’envia una foto en què somriu amb timidesa adolescent. El febrer del 1936 va agafar una bandera i es va dirigir cap a l’ajuntament en una acció tan resolutiva com impulsiva, com quan la Miquela, en l’epíleg de la vida, va recitar un vers republicà. Una naturalitat que les ha fet transcendir.
