Quina il·lusió?

Tant a Anglaterra com aquí, sempre havia seguit les nits electorals amb una certa il·lusió, però el 12 de maig passat, per primera vegada, en comptes de mirar les eleccions vaig optar per una sèrie (A man in full, a Netflix, que ni tan sols és especialment bona). La raó? Setmanes abans de les eleccions, una mena de previsibilitat surava a l’aire: se sabia que ERC i la CUP baixarien (potser per no haver estat a l’altura de les il·lusions dels seus votants habituals); que el PSC pujaria força; que Junts també pujaria, ni que fos una mica, i que Ciutadans desapareixeria, cosa que faria que el PP també pugés. Per acabar-ho d’adobar, la campanya més visible –la del Sr. Illa– tenia un aire un pèl obsolet, com les del PSC dels anys vuitanta, quan aquest partit ja havia deixat d’interessar-se seriosament per la llengua i cultura catalanes i semblava, per tant, haver enterrat bona part del llegat d’en Josep Pallach, el seu fundador, per sempre més. Illa fins i tot feia aquell vell truc de canviar al castellà tan bon punt entrava a municipis com ara Santa Coloma de Gramenet o l’Hospitalet de Llobregat, com si els habitants d’aquestes ciutats fossin unànimement monolingües o lingüísticament discapacitats, tot i no ser ni una cosa ni l’altra, ans al contrari. Tanmateix, encara hi ha una mica d’imprevisibilitat postelectoral, ja que el PSC té 42 escons (com el 2003) i els partits independentistes (n’excloem l’Aliança liderada per la Sílvia Orriols, amb el seu somriure de setciències sinistra) en tenen 59. Cal tenir 68 escons per aconseguir la majoria absoluta, de manera que pot passar qualsevol cosa segons els pactes que es facin. Una bona notícia, atès que això significa que la població catalana podria tornar a gaudir de l’embranzida i la creativitat polítiques de fa pocs anys; o bé podria caure en un estancament polític d’allò més avorrit. Com desitja Madrid i (potser) Brussel·les.