Opinió

Tribuna

La memòria de la memòria

“‘A propòsit de Joan Manuel Serrat’, del periodista Juan Ramón Iborra, és un llibre valent, sòlid, arriscat, necessari
“És molt més que una biografia, molt més que un retrat, molt més que l’aproximació periodística i històrica a un personatge

Si teniu memòria, en aquest cas concret no en cal gaire, recordareu aquest nom, Juan Ramón Iborra (Granada, 1954). Periodista, des de l’any 1976 va treballar a Madrid en diferents mitjans i també a TVE com a reporter i realitzador de documentals. Va viure deu anys a París, realitzant entrevistes a fons per tot el món que es publicaven a Paris Match, Herald Tribune o New York Times i va ser subdirector d’El Periódico de Catalunya i responsable del suplement dominical quan aquest era una autèntica joia de la corona en qualitat i en contingut. Les convulsions econòmiques sofertes pels mitjans escrits i la poca o nul·la valoració de la professió i dels seus professionals per part dels conglomerats empresarials que van decidir prescindir dels seus grans periodistes en benefici d’uns costos més ajustats i d’unes informacions més precàries el van tocar de ple. És autor de Confesionario i Confesionario II, reculls d’entrevistes a grans personalitats internacionals, un gènere on ha excel·lit sempre amb solvència absoluta: Detrás del arco iris. En busca de Terenci Moix i José Montilla. Radiografia de la calma. Ara acaba de publicar a Cúpula en castellà i a Columna en català A propòsit de Joan Manuel Serrat, un llibre que, com no podia ser de cap altra manera tractant-se d’Iborra, és molt més que una biografia, molt més que un retrat, molt més que l’aproximació periodística i històrica a un personatge i es converteix en una prodigiosa, magnètica i poètica manera de transformar els records, les vivències, les opinions (pròpies i alienes) i les emocions en una sòlida estructura que repassa els quasi vuitanta últims anys de la nostra història, real i sentimental, privada i pública.

Des que era un adolescent que demanava que li enviessin els vinils que un jove Serrat publicava a Catalunya fins arribar al concert de comiat de Barcelona, el 23 de desembre de 2022, passant per quan es van conèixer personalment després d’un concert a València l’any 1973, Juan Ramón construeix una crònica emocionada i emocionant que inclou totes les entrevistes que li va fer al llarg de les seves respectives carreres professionals, documentació periodística de les diferents èpoques, detalls de la nostra història recent i la mirada lúcida i poderosa del periodista, que aprofita aquesta veneració personal vers el cantant per anar teixint una biografia pròpia, fent que tot vagi un pas més enllà mentre construeix aquesta estructura sòlida i a la vegada ondulant que es belluga entre gèneres literaris, els traspassa i els hibrida sense manies ni falsos tabús, aconseguint que tant ell com Serrat actuïn d’elements amb capacitat per alterar el flux de les coses i, sobretot, la manera de narrar-les.

Iborra fuig dels convencionalismes i s’arrisca un cop més per arribar també al cor dels lectors que no van viure el gran esclat del músic i que, per tant, s’ho poden mirar tot amb més escepticisme i distància. De fet, llegir el llibre es enfrontar-se a una manera d’escriure i de pensar brillant i personal. El periodista que va entrevistar gent com Eduardo Mendoza, Ian Gibson, Juan Marsé, Tom Wolfe, Martin Amis, Günter Grass, Nelson Mandela o José Saramago mostra en aquest llibre el millor del seu estil i una capacitat per convertir els records en una estructura complexa i delicada a la vegada que va i ve, que es recargola, que burxa la memòria, la consciència, l’experiència i la saviesa i les transforma en un meravellós exercici de lectura quasi hipnòtic.

Tot està pensat amb cura i, com a gran periodista que és, Iborra cus cada detall amb precisió; la portada, per exemple, presenta un Serrat introspectiu, mirant cap al seu interior i en un entorn àrid, allunyat de la Mediterrània lluminosa, una mena de metàfora d’aquesta realitat que ens supera i que, malgrat tot, s’entesta a repetir-se, a tornar camuflada de modernitat però amb la mateixa virulència latent de sempre. També ha confessat que va escriure el llibre sense escoltar les cançons, per tal d’evitar emocionar-se i que aquesta emoció puntual condicionés la seva mirada. A propòsit de Joan Manuel Serrat és un llibre valent, sòlid, arriscat, necessari. Es podria dir que és un llibre amb ànima, però per tal de fer-li justícia s’hauria de dir que és un llibre amb ànimes, amb l’ànima de Serrat, amb l’ànima de tota la gent que hi apareix o que, en certa manera, s’hi pot sentir representada i, és clar, amb l’ànima de Juan Ramón Iborra, que exhibeix una vegada més geni, genialitat i múscul periodístic a l’hora d’abordar l’aproximació a una persona i a un personatge com és Serrat. Imprescindible!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.