Som una societat pornogràfica

El títol d’aquesta columna no pretén dir que ens hàgim reconvertit tots o una bona majoria de nosaltres en actors i actrius porno i estiguem protagonitzant amb una certa freqüència cinema per a adults, ja sigui en la versió professional o l’amateur. Tampoc tinc la intenció de fer una anàlisi exhaustiva del consum que fa cadascú d’aquest gènere, ni vindré a dir que el cinema pornogràfic té la culpa de la majoria dels mals de la societat, bàsicament perquè no ho penso així, encara que sí que és cert que hi ha molt de marge de rectificació i millora, sobretot si mirem cap als menors. Si vinc a defensar que actualment som una societat pornogràfica és perquè hem arribat a un límit en què es pot fer aquest símil atès que no reservem cap informació per a la nostra intimitat i hem revelat, a molts espectadors que ni tan sols sabem qui són, fins a l’últim detall de la nostra forma de viure, ser o pensar. No hi ha filtres, tot queda al descobert, i ja hi té accés aquell que ho vol. Les nostres dades estan escampades per tot arreu i ens hem venut a cost zero la nostra trajectòria. I ni tan sols ens preocupem de saber qui ens espia. Anem acceptant tot el que ens demanen per poder avançar en un tràmit, o per poder fer una consulta, i ara, no ens enganyem, ja som esclaus de les dades massives. Anem tard, sobretot perquè quan pronunciàvem el nom d’una ciutat i als pocs segons ens apareixia al mòbil publicitat d’un hotel d’aquell indret, o quan desitjaves “salut” a algú que esternudava i als tres segons Google et seleccionava les fotografies del mòbil relacionades amb aquest àmbit –curiosament aquelles en què apareixia una copa de vi o una cervesa– ens feia tanta gràcia que ho explicàvem com l’anècdota de la setmana.