El factor humà
No emprenyeu el cardenal
El religiós castigat durament per Omella ha estat jutge civil a Mataró i fiscal al tribunal eclesial de Barcelona
Aquesta tarda hi ha prevista una reunió d’alt voltatge a Barcelona. En un despatx del Palau Episcopal s’hi han de veure les cares dos homes d’Església, igualats pel fet de compartir una fe que els ha portat a entregar la seva vida al servei d’una mateixa religió, però separats per un abisme, el que marca l’estructura jeràrquica, el poder i l’ordre, en aquest cas, el que emana del dret canònic. Un mana molt i l’altre només pot obeir, i sembla que no ho ha fet prou o no com el qui mana voldria. És a dir, la reunió es preveu desigual i també tensa.
La trobada ha de reunir el cardenal i arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, amb el mossèn Josep Maria Llorca, un soldat ras del món de la sotana que fins dimecres a la tarda era rector de la parròquia de l’Esperit Sant, aquest espai de culte que porta quinze dies de revolta contra l’amenaça de la picota, una insubordinació feligresa sense precedents a l’arquebisbat.
La trajectòria d’Omella és coneguda, la del mossèn a qui el cardenal ha estirat les orelles, gens. Josep Maria Llorca és un religiós poc convencional, amb un concepte de justícia que va molt més enllà del pensament cristià que iguala uns amb altres basant-se en la idea que tota criatura és filla del mateix Déu, dipositària dels mateixos drets i obligacions. La justícia que coneix i també defensa mossèn Llorca és més terrenal, i així ho va poder experimentar a principis d’aquest segle XXI, quan va ser nomenat jutge substitut als jutjats de Mataró per un acord de 5 de desembre del 2000 del Poder Judicial.
No és l’únic tracte que mossèn Llorca ha tingut amb la justícia. També ha exercit les funcions de defensor del vincle matrimonial al tribunal eclesiàstic de Barcelona, una institució presidida pel vicari Santiago Bueno Salinas, prevere influent. Al tribunal, Llorca hi tenia una missió equiparable a la de la fiscalia, és a dir, defensar la legalitat que en casos de trencament del vincle de parelles casades per l’Església consisteix a oposar-se a la nul·litat o dissolució del matrimoni, un paper processal que cal entendre com una recerca de la veritat objectiva. Amb tanta dedicació va exercir el paper, que en algun cas ha arribat a portar i guanyar al tribunal de la Rota un recurs contra una sentència de dissolució matrimonial amb la qual ell estava en desacord. Un home enderiat, vaja, d’aquells que acaben fent nosa a les estructures de poder.
Sembla de tota lògica que mossèn Llorca hagi traspassat aquesta defensa a ultrança del manament del dret canònic sobre la indissolubilitat del matrimoni a la realitat de la parròquia de l’Esperit Sant fent, o deixant de fer, segons es miri, per evitar que el temple es desvinculi de les funcions de culte per a les quals l’Església va fer construir-lo.
Ahir mossèn Llorca caminava amb aire fatigat, adolorit –per això s’ajuda d’una crossa– i un posat de desconcert. Avui es trobarà amb el seu superior, que dimarts va signar un decret on el castiga a divinis, que vol dir que ja no pot exercir les funcions pastorals. Per molt home d’Església que se sigui, i per molta obediència que es degui, ha de ser dur, per a un jurista, veure’s castigat amb aquesta duresa, de cop i volta, sense procés, ni judici, ni possibilitat de defensa. El cardenal sembla haver dictat sentència, però el cas encara no està tancat, ni de bon tros.
