ERC entre parèntesis

Amb una derrota electoral per pair, amb la renúncia de Pere Aragonès, amb un congrés nacional a la vista per redefinir l’estratègia política del partit, amb Marta Rovira esperant aquest conclave per deixar la secretaria general i amb Oriol Junqueras remant contra corrent, ERC no està, ara mateix, en el millor escenari per participar activament en el procés d’investidura del proper president de la Generalitat. Si es decantés per Salvador Illa, amb la situació de provisionalitat en què ara entra, li costaria garantir uns candidats estables per formar part del govern tripartit pel qual sospiren el PSC i els Comuns, i també li seria difícil justificar aquest suport davant del sector crític del partit i de l’electorat. I tres quarts del mateix si optés per escoltar els cants de sirena de Carles Puigdemont, comptant, primer, que la CUP hi volgués sumar els seus vots i, després, que ambdós fossin capaços de vacunar-se contra les al·lèrgies que els provoca tot el que faci referència a Junts. La unitat independentista no els ha fet mai el pes i no els en farà més ara que estan en crisi. També s’ha de tenir en compte que, escollint qualsevol de les dues opcions, col·locarien els seus 20 diputats entre l’espasa del compromís que exigeix donar suport a un govern que no és el seu i la paret d’un congrés que els pot fer girar el vot com un penell. Per tot plegat, no s’hauria de descartar que ERC s’acabi decantant per l’abstenció durant els plens d’investidura del proper president de la Generalitat. No s’ajupiria a arreplegar la caritat de cap dels seus adversaris més directes, a dreta i esquerra, abocaria Puigdemont a igualar-se amb Junqueras, Aragonès i Rovira, i deixaria a l’unionisme espanyolista les contradiccions de fer caramboles entre els vots favorables i les abstencions perquè Salvador Illa pugui ser un president amb l’equilibri hipotecat.