El benefici més alt

Parlava la setmana passada de l’agonia del capitalisme, que serà molt llarga, però inevitable si no volem entrar en una baixada del desenvolupament general de la Humanitat. Un primer pas per a la desaparició del capitalisme seria la desaparició del criteri de buscar el benefici més alt.

Els fons d’inversió i els accionistes de les empreses que cotitzen a borsa estan desconnectats de les empreses i només esperen que l’empresa en la qual participen guanyi tots els diners possibles i els reparteixi de manera que augmenti la rendibilitat de la seva acció. No hi ha marxa enrere en aquest criteri, tal com estan les coses actualment.

La pràctica dissolució de les caixes d’estalvis va representar la desaparició també dels beneficis destinats a obra social. CaixaBank manté aquest criteri, però em sembla que ha desaparegut en totes les altres entitats financeres. Una obra social que pot anar des de la construcció d’habitatges a bon preu, fins a la creació d’institucions hospitalàries, d’investigació o qualsevol altra que pugui comportar un avenç social, però un dubtós benefici a curt termini.

Aquesta renúncia al benefici més alt traurà de polleguera a tots aquells que el busquen i que pretenen així la conquesta del cor i de la butxaca dels seus clients accionistes. En el sistema capitalista actual queda clar que l’únic objectiu és aquest, i que ja serà l’Estat qui tindrà cura de proveir les necessitats socials. L’última vegada que vaig veure Josep Oliu, president del Sabadell, ell anava acompanyat d’una personalitat important i jo estava organitzant i ajudant a muntar una exposició de títols mobiliaris i accions d’empreses financeres catalanes antigues. Josep Oliu va dir amb alegria que jo sabia fer història econòmica, mentre que ell sabia fer diners. M’agradaria pensar que els banquers s’estan adonant que la seva feina no és tan sols generar diners, sinó destinar una part dels beneficis a fer obra social i a resoldre els problemes d’una societat que té més pobres que rics.

El canvi costarà de fer, però el veig imprescindible si volem aconseguir, al mateix temps, un augment de les xifres del desenvolupament econòmic i un desenvolupament moral i donar una millor vida a la nostra població. A l’Estat espanyol s’ha produït una concentració bancària difícil de preveure fa anys. Quan vaig entrar en el sector bancari hi havia més d’un centenar de bancs. Els bancs que queden, de primera categoria tots ells, tenen més responsabilitat que la que tenien els bancs d’abans, més menuts, ja que la capacitat d’inversió dels d’ara és molt més alta i efectiva.

La societat i els governs han d’empènyer els bancs amb mesures legals o premis a la bona feina social si volen aconseguir que els grans bancs comencin a pensar que, a més de guanyar diners, tenen la responsabilitat de fer pujar el nivell econòmic de tota la societat en la qual actuen. D’altra manera no ens en sortirem, llevat que bufi l’Esperit Sant i tots els banquers es converteixin en una mena de Francesc d’Assís, cosa que dubto.

És necessari un canvi del capitalisme cap a un sistema econòmic que estigui tan preocupat per tota la població en general com pels seus accionistes. Necessitem que els nostres governs empenyin una millora ètica del nostre sistema financer.