Un instant que s’arriba a fer etern

Poques situacions de la nostra quotidianitat generen tanta angoixa com una que vivim amb una certa freqüència. Ja vinc amb els detalls: amb una mica de sort arrenques el dia més o menys relaxada, amb aquell primer cafè que no té preu perquè, si ets afortunada i la resta dorm, el prens envoltada d’un silenci sepulcral. El sol mostra la seva millor cara i no hi ha previsió de pluges –quanta falta fa l’aigua però com ens dona pel sac que ens sorprengui el dia que tenim plans al carrer o els ànims esbravats– així que penses que el matí té tots els números per ser el preludi d’una jornada deliciosa. La canalla et confisca durant uns minuts aquesta pau interna, però tres brams i un parell d’amenaces de caure’ls un càstig de per vida permeten retornar a una certa harmonia. Surts a treballar, agafes el metro fora de les hores punta així que amb una mica de sort pots plantar el cul en una cadira buida i pots estalviar-te una certa olor a “avui he fugit de la dutxa”. Vols aprofitar per revisar quatre o cinc mails a través del mòbil abans no arribis al teu destí però quan fiques la mà a la bossa, l’aparell no hi és. Duus a sobre la darrera motxilla que has comprat, escollida a la secció “motxilles antirobatoris” de la botiga, així que vols creure que no te l’han pispat però saps de l’enginyeria fina que fan servir els lladres així que et comença a anar el cor a mil per hora. Remenes de nou amb la mà tremolosa i ni rastre del dispositiu. El dia que se’t va perdre el fill petit a la platja no estaves tan histèrica. Sacseges la bossa per tercer cop, i una quarta vegada, i quan estàs a punt de tenir un vessament fregues la butxaca de la jaqueta amb la mà i el localitzes allà, aliè al teu patiment. Pocs petits plaers estan a l’altura d’aquest moment.