L’economia perd les eleccions

Diumenge passat, quan es van tancar els col·legis electorals, s’obrien les incerteses derivades dels resultats. Amb un sistema electoral que els catalans hem estat incapaços d’adaptar en dècades, la radicalització d’un panorama polític que, a diferència de la majoria dels països, a Catalunya es mou al voltant de dos eixos, el nacional i l’ideològic de dretes i esquerres, complica encara més la digestió de les eleccions. En el cas català, les interseccions d’aquests dos eixos en la composició del nou Parlament allunya les alternatives per configurar amb rapidesa majories d’investidura i de govern efectiu i fa preveure inestabilitat, potser repetició electoral i, de ben segur, una governabilitat complexa.

En economia, l’enemic públic número u és sempre la precarietat parlamentària, la desconfiança i la incertesa, en la presa de decisions, en el marc institucional i en l’absència de certitud del que pots esperar que passi. Quan la nit postelectoral sentíem els candidats i les seves primeres reflexions sobre els resultats i les perspectives d’elecció del president i la composició del proper govern, l’economia restava agotzonada, ben fora de les prioritats dels polítics, malgrat la importància que òbviament els afers econòmics tenen per al benestar col·lectiu, segurament l’objectiu fonamental dels processos electorals.

En aquesta ocasió hi ha molts elements que compliquen especialment trobar una solució de governança adequada que, per sobre de tot, garanteixi un marc de referència confiable i estable per a les decisions d’inversió, d’assumpció de riscos i en general per emprendre. En primer lloc hi ha l’estretíssima vinculació de la investidura catalana amb el manteniment de la majoria governamental a Espanya. No es pot dubtar de les repercussions que pot comportar qualsevol acord en el Parlament català amb l’estabilitat del govern de Sánchez del PSOE i Sumar, i el risc que tot plegat degeneri en una inestabilitat doble, a Catalunya i a Madrid. En segon lloc, estem davant d’unes altres eleccions d’aquí a tres setmanes al Parlament Europeu, molt més rellevants que altres vegades, per la seva importància en la pugna política espanyola però també per la possibilitat que els resultats globals a Europa impliquin unes noves majories allunyades del consens implícit que ha construït la Unió Europea entre democratacristians, socialdemòcrates i liberals, i que ara es veu amenaçat per forces més extremes i antieuropeistes. Això és especialment rellevant per als estats fràgils i fortament dependents de les iniciatives europees com és el nostre.

Voldríem, i ens convindria, equivocar-nos i que aquests auguris no es materialitzessin. Però avui no podem ser optimistes. L’economia té una alta capacitat d’adaptació a entorns i governs bons, dolents i regulars. Pot conviure amb polítiques equivocades, incentius perversos i també amb certes extraccions de recursos en forma de corrupció, impostos confiscatoris o inflació desbocada creada per polítiques monetàries aberrants, però té molta dificultat per superar la inestabilitat i la impossibilitat de fer previsions de cara al futur.

No sabem encara quines seran totes les víctimes polítiques d’aquestes darreres eleccions catalanes. Ho veurem en les properes setmanes i mesos, si bé sembla que la primera serà l’encara president en funcions, Aragonès, que en tot cas gaudirà ben segur de la xarxa de seguretat establerta al nostre país per als antics presidents de la Generalitat (ja en portem sis!), cosa que genera un elevat “risc moral” o “moral hazard”, en la terminologia anglosaxona. N’hi haurà més, de damnificats, a curt o a llarg termini, però l’economia ho serà de manera especial i sens dubte se’n ressentirà. Ho patirem tots. Si això preocupés l’establishment polític s’actuaria d’una altra manera, amb més inclinació a pactar amb rapidesa i amb regles dirigides a formar governs amb majoria i capacitat de governar. Si fos prou important per als electors votaríem d’una altra manera per ser governats millor i ens dotaríem de mecanismes institucionals que afavorissin l’estabilitat. Mentrestant, per a molts és només un mer apunt a peu de pàgina de les anàlisis postelectorals on l’economia té un paper incomprensiblement menor, sense tenir en compte l’enorme cost de les vel·leïtats polítiques que probablement tenim al davant.