Raça humana
Competència per ser els millors
Podem llegir que existeix la millor croqueta de pernil del món. Desconec si això representa que algú –o uns quants alguns– ha tastat totes les croquetes de pernil del planeta i té claríssim que n’hi ha una que supera tota la resta. I que és exactament aquella, no pas la que ha quedat en segona posició. Fins on jo sé, no ha vingut a tastar les de la mare, així que, d’entrada, el rànquing em genera dubtes. També hi ha qui explica que la millor truita de patates es fa a Cantàbria, o podem trobar una llista amb el millor poble on viure, que potser és el millor per qui ha signat l’article però tinc la impressió que jo, allà, m’avorriria com una ostra, així que potser en la meva classificació sortiria com el més top per visitar però no pas per instal·lar-m’hi. La cursa per catalogar el millor de cada casa ens ha dut també a ignorar allò que contra gustos no hi ha res escrit i ara podem saber quin és el millor col·lagen segons l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU), el millor grup de música de la història, les millors sabatilles per fer senderisme, el millor trinxat, el millor exemple d’art nassarita o el millor sostenidor reductor del món. I fins i tot a creure que darrere d’aquestes llistes no hi ha cap interès comercial perquè, és clar, aviam qui és el guapo que contradiu els suposats experts de cada àmbit. La dèria per poder presumir de ser el número u ens esquitxa a tots i cadascun de nosaltres, que sospirem per tenir el millor fill del món –ja sigui perquè treu millors notes que la resta, perquè fa més gols que ningú o perquè menja com si s’apropés una guerra, mentre sigui el primer en alguna cosa– o per ser qui més passes fa en vint-i-quatre hores. Sense pretendre-ho, competim de retruc aviam qui és el més beneit.