Anar pel món discutint poc

–Don Genaro, com s’ho fa, vostè, per conservar-se tan jove? –No discutint amb ningú. –Per això no deu ser. –Doncs no deu ser per això.

Recorro de nou als acudits del gran Eugenio per sintetitzar el moment vital a què cada cop arribem més persones, que els garanteixo que és ben sa i que consisteix a mirar d’evitar tantes discussions com sigui possible, sobretot si s’endevinen agres, absurdes i pujades de to. Si l’altra part té la pell massa fina, per a ell va el pollastre, sobretot si tenim clar que mai baixarà del burro. Aquesta estratègia que persegueix una certa pau mental no implica evitar la discussió a qualsevol preu, ni de bon tros. Vol dir més aviat aprendre a ser selectiu i a triar molt bé les batalles per prioritzar només les que val la pena intentar guanyar. Ho aprens amb els fills, o passaries les vint-i-quatre hores del dia enquistada en la brega, i ho vas incorporant a mesura que l’energia va minvant però sobretot a mesura que guanyes experiència i saviesa. Mantenir-nos en les nostres caselles fins al final de la baralla dialèctica, si és que en té, de final, ens fa sentir cofois quan som joves, però amb el pas dels anys donem cada cop més valor a evitar tot allò que ens posa de mala lluna. Si el cànon que hem de pagar per estalviar-nos una discussió consisteix a renunciar al fet que ens donin la raó, doncs benvingut sigui. Que la clau, sovint, no és tant tenir la raó com evitar a tot preu que ens la facin perdre. I que sabem també que a tots ens corre un tertulià o tertuliana per les venes, però convé no oblidar que la línia que separa una discussió sana d’una discussió tòxica pot ser tan prima com el paper de fumar. Així que si algun cop pretens fer-me creure que cinc més cinc són dotze, o que la síndria és de color blau, i veus que ni tan sols t’ho discuteixo, has de saber que formes part del grup al qual no li penso regalar ni tan sols un “D’acord, però...”.