Catalans en una Europa ultra

La picabaralla dialèctica i diplomàtica entre Pedro Sánchez i Javier Milei s’acabarà quan l’un i l’altre s’adonin que, quan els bullen les vísceres inferiors, se’ls queda sense reg sanguini la víscera superior i que la política els obliga a ser més curosos en virtut dels interessos comuns dels respectius països. El que no s’acabarà és allò que ha quedat mig amagat per les gesticulacions dels protagonistes d’aquests incidents i dels respectius antagonistes que miren de treure’n suc: l’ofensiva de la ultradreta. El president argentí era només un dels convidats que Vox va portar –en persona o virtualment– a Madrid, com els primers ministres d’Hongria i d’Itàlia, Viktor Orbán i Giorgia Meloni, i la líder del Reagrupament Nacional francès, Marine Le Pen. Les primeres figures del neofeixisme europeu per obrir la campanya d’unes eleccions que mai com ara els han donat tan bones expectatives per ser decisius en els òrgans de la UE i, de retruc, per promocionar-se arreu del continent. Ho diuen els sondejos i ho saben les 30 principals empreses alemanyes, que s’han pres la molèstia de pronunciar-se contra el seu discurs populista. Ho saben, també, ells mateixos, que amaguen el cap de llista d’Alternativa per Alemanya (AFD) perquè blanquejava les SS i els fa por perdre els vots dels desencantats amb la política burocratitzada de conservadors i socialistes. I ho saben els oportunistes com la cristianodemòcrata Úrsula Von der Layen, que no té cap recança de festejar-hi per mirar d’assegurar-se la reelecció com a presidenta de la Comissió Europea. La qüestió és si els catalans sabem què representa que la ultradreta sigui decisiva a la UE en les polítiques econòmiques i socials i en el tractament dels conflictes de les nacions sense estat, si això ens traurà la mandra que tradicionalment ens provoquen aquestes eleccions i si anirem a votar en clau nacional.