De reüll
La llengua
El cine on la vaig veure fa molts anys que va tancar. Devia ser la primera vegada. La dissolució aquosa que són els records infantils em situen acotxada en una butaca del Victòria de Banyoles, envellutada i tan flonja que se t’empassava, com Alícia al món de meravelles de la llanterna màgica. Hi queies de cul, un salt que feia enfadar la senyoreta, com si haguessis agafat impuls als llits elàstics del Barbiland, l’esbarjo per a la mainada dels diumenges. Ara és un xalet isolat que fita l’estanyol del Vilar en un revolt de la carretera que és un nis per als ciclistes veloços que serpentegen l’estany abans d’encarar Rocacorba. Aquells llits elàstics formen part de les aigües encantades com el cine cèntric i bufó. Allà hi vaig veure La Ventafocs (1977) de Václav Vorlícek, que, per iniciativa de Cavall Fort i Rialles, va ser el primer film infantil doblat al català. Durant temps vaig somiar, literalment, amb aquell paisatge nevat, i amb aquella protagonista gens esporuguida sinó una boscana de cor alegre, tot i ser l’escarràs de la madrastra. Una versió del conte deliciosa i moderna que parlava en un català polit, amb un so palatal lateral d’embolcallada que no provoca befa sinó l’orgull de la pronunciació correcta: era una llengua en floració, no com ara, que es panseix com les Ventafocs que s’autocompadeixen a les golfes, perquè no les han convidat al ball.