Lletra petita
Davant l’odi, disciplina
Va passar a Cantàbria però podia haver passat en qualsevol altre lloc, perquè segur que tots coneixem personatges semblants als protagonistes d’aquesta història. Una parella de persones amb discapacitat fan cua al supermercat acompanyats d’una cuidadora negra. A la mateixa cua una parella autòctona evidencia el seu racisme. Primer la dona s’adreça a la cuidadora i li diu que no se li apropi que no es refia dels estrangers “i menys si són negres”. Davant la resposta de la interpel·lada, que assegura que no té cap intenció de fer-li cap mal, s’hi posa pel mig el marit racista, que escup les següents frases: “Gentussa, ves a contaminar el teu puto país, negra de merda” i “mates la fam a Espanya, a la gentussa com tu no se li ha de fer cas, sudaca de merda”. Doncs bé, l’Audiència Provincial de Cantàbria ha considerat aquests fets provats, però en una sentència amb un nivell de surrealisme descomunal no condemna els acusats per delicte d’odi perquè diu que els insults són “ocasionals” i “momentanis” i no demostren cap provocació a l’odi envers un col·lectiu. I jo em pregunto, què fa falta per reconèixer l’odi i el racisme? Gent amb capirots blancs cremant creus? El delicte d’odi hauria de ser directament una sentència que blanqueja el racisme i la xenofòbia. Per això, per la manca de resposta de les administracions que haurien de tutelar els drets de totes les persones, cal ser més activistes que mai. En canvi, el procés que està fent la nostra societat va en sentit invers. Com s’explica, sinó, que una entitat com SOS Racisme estigui a punt de plegar per la manca de recursos, tant públics com privats? És que no agrada una organització que posi en relleu fins a quin punt existeix el racisme a casa nostra? Malament rai si entitats que defensen drets bàsics han de tancar. En un sistema que impulsa cap a l’individualisme i on triomfen els discursos d’odi de l’extrema dreta, els activismes s’haurien de fer forts, tots, per plantar cara. Cal fer-ho. Com diu Angela Davis –que ha passat per Barcelona–, l’esperança no és un sentiment, sinó una disciplina.