Mirades
Un cant, àcid, a l’ofici de mestre
Neus Rossell és mestra i ha publicat a La Rosa dels Vents Tres mesos de vacances i altres alegries de ser mestra, que ha estat rebut amb una gran expectació i que ja ha aconseguit entrar a impremta la cinquena edició. L’editorial presenta el llibre com un elogi en clau d’humor a la vocació de mestre i una reivindicació del poder que té l’educació en la nostra societat. Ara bé, és un cant a l’ofici, però l’autora ho fa d’una manera àcida i entre acudit i acudit, que reflecteix la realitat de l’escola catalana, deixa anar crítiques esmolades al sistema educatiu català, a una part de les famílies i, també, a una part dels mestres. El 21 de maig el va presentar a la Llibreria 22 de Girona, acompanyada del periodista i escriptor Jair Domínguez, on es van poder escoltar comentaris molt divertits, però que són un mirall del que passa ara mateix a moltes escoles catalanes.
Neus Rossell (Sils, 1990) és mestra de música. Es va donar a conèixer fent vídeos a les xarxes sobre actualitat política que li van donar una gran popularitat a Instagram i Twitter. Poc després es va incorporar a El búnquer i també fa col·laboracions a La tarda de Catalunya Ràdio. Però ella és i fa de mestra de música. Llicenciada en magisteri musical, va fer durant dos anys un màster en pedagogia a Ginebra i també va ampliar estudis un any a Granada. Va començar a impartir classes de música amb 17 anys, i ara és professora a una escola rural com a interina, tot i que ja ha guanyat les oposicions.
“Molta gent es pregunta què fem al setembre quan arribem a l’escola i no hi ha alumnat. És senzill: expliquem batalletes de l’estiu, fardem de vacances a Bali i lluïm pareo.” Així comença el llibre, que, des del títol, mostra el tarannà que té per denunciar, entre conya i conya, realitats ben palpables de l’escola.
En la presentació de Girona, la Neus i en Jair van ressaltar que l’ofici de mestre és una feina que, tot i que rep molts cops del sistema educatiu, que, a més, es va modificant cada cop que arriba un nou partit polític al govern, apassiona la majoria dels que en fan. Els mestres fan la seva feina pels nens. Però van criticar alguns companys i tampoc no es van escapar de les crítiques les oposicions, perquè, va explicar la Neus, es fan servir temaris dels anys noranta i va posar l’exemple que, als nens sords, se’ls anomena “durs d’oïda” com a eufemisme.
El llibre es llegeix molt bé i va repassant els problemes que se’ls presenten, als mestres. Des del malson de quadrar horaris, les excursions, quan les famílies es creuen les directores del centres, les amenaces d’alguns alumnes de “Li diré a la mama que és de l’AFA”, les entrevistes, els grups de WhatsApp, les festes d’aniversari, els exàmens o els regals per a la mestra. També hi ha força capítols dedicats a la diversitat de les aules i a la relació dels mestres amb els pares perepunyetes. S’hi troba una crítica als nous estils d’educació. Sí, el llibre és un cant a l’ofici de mestre, divertit i àcid, llegidor i que provoca somriures però que descriu la realitat de l’escola. Un llibre que agrada als mestres i que la Neus voldria que també llegissin els pares. Ho deuen fer i per això ja és a la cinquena edició.