ANC: final o ressorgiment

Les eleccions al Secretariat Nacional han tingut un resultat clar. El sistema de votació, un mixt entre la llista nacional que poden votar totes les persones sòcies i diverses llistes, territorials o sectorials, que només poden votar les associades que pertanyen a cada circumscripció, fa que no es pugui comparar el nombre de vots d’uns i d’altres.

Si, a més, hi afegim que els càrrecs orgànics de l’entitat (constituïda legalment a l’empar de la llei catalana d’associacions) s’escullen en unes eleccions en les quals només poden votar els membres del Secretariat acabat d’escollir entre els associats, no és estrany que encara ara, després de més de 12 anys, es generi confusió entorn d’una elecció, la dels càrrecs orgànics, que en una organització assembleària haurien de tenir un caràcter quasi exclusivament administratiu, només per complir amb la llei d’associacions.

Però una cosa és la que estava dissenyada des del principi i l’altra, ben diferent, és la realitat. Una realitat en la que la projecció pública i/o la capacitat mediàtica de les diferents persones que han ocupat la presidència –i a vegades també la vicepresidència– hi ha tingut molt a veure, sobretot en una societat de la comunicació com la d’avui en dia, per a les coses bones i les no tan bones. Una societat en la que la majoria de mitjans –els amics i els que no ho són– busquen més el titular que el fons de la notícia i ressalten més l’enfrontament que la concòrdia.

L’única votació que, segons estatuts, requereix la majoria de 2/3 de vots favorables és la dels quatre càrrecs orgànics. Fins avui, en la sessió constituent del nou Secretariat nacional, sempre hi ha hagut tensió, nervis i debats sovint molt durs. A vegades s’ha imposat el candidat més votat en la llista nacional però a vegades no. Les regles del joc ho han permès, buscant sempre un candidat amb capacitat de formar àmplies majories, cosa lògica en l’entitat política més transversal del país. Es tractava, i s’hauria de tractar, d’anar per feina i això només s’aconsegueix amb suports molt amplis... i amb un projecte compartit per aquesta gran majoria. Fins ara, de fet fins fa dos anys, això havia anat així. A la segona o tercera ronda de votacions, després de constatar quina majoria es formava entorn de les propostes d’un candidat a la presidència, el que estava en minoria es retirava a favor de l’altra. I quan n’hi ha hagut més d’un, es retiraven abans, a les primeres de canvi, quan constataven que no tenien els suports mínims per tirar endavant.

Aquesta vegada, però, les coses no han anat així. El funcionament del darrer Secretariat feia preveure que o bé sortia una majoria que continués la línia fixada –llista cívica, per simplificar– o si quedaven en minoria, però podien tenir la força suficient per torpedinar l’elecció d’un candidat que no fos del seu grat, utilitzarien el que en política coneixem com la minoria de bloqueig. Per entendre’ns, és el que no va saber o voler fer Junts –i encara menys ERC– en l’elecció del Pedro Sánchez i forçar una repetició electoral.

Però els cervells de l’operació –llegeixi’s Uriel Bertran i, en un segon pla no menys important, Elisenda Paluzie– tenen moltes batalles al darrera i estem segurs que no busquen una repetició electoral de la que en sortirien molt escaldats, sinó desgastar l’adversari per treure’n molt més profit del que traurien amb la força dels seus suports. I perquè els números quedin clars: la darrera votació es va saldar amb un 45 a 23 inapel·lable. La primera, hores abans, havia estat de 43 a 27.

El sistema electoral –i el conjunt dels estatuts– s’ha fet vell. Ja no val. Potser tenia un defecte d’origen. Per evitar que els partits formessin candidatures i penetressin amb força al cor del sistema (Secretariat nacional) es va impedir que es formessin equips en les eleccions. Havien de ser de caràcter personal. Potser hagués estat millor permetre que els candidats/es presentessin un programa i poder identificar els que formaven equip. Amb aquest sistema, hem potenciat el personalisme –i tot el que ha comportat– sense evitar la formació d’equips, de grups, de sectors. L’ANC va saber protegir-se força bé dels intents de control per part dels tres partits amb representació parlamentària, però quan el moviment havia entrat en caiguda lliure, la gent de Solidaritat per la Independència (SI), que ja ho havia intentat el 2011, va trobar l’oportunitat per penetrar en el Secretariat Nacional, primer en l’etapa presidida per l’Elisenda Paluzie i ja d’una forma més oberta, de la mà de la Dolors Feliu.

I hem arribat fins al límit. Ara només hi ha dos sectors. Un amb un projecte realista, que comença per proposar la celebració d’una assemblea extraordinària per aprovar un Full de ruta a partir de la trista realitat on som i per reformar els estatuts i adequar-los a les necessitats actuals del moviment. L’altre, amb l’únic projecte d’impedir la victòria del primer, perquè no té la força necessària per tirar endavant el seu projecte. Però existeix un projecte diferent al que proposa en Llach? Pel que es va veure en la reunió constituent, aquest altre sector, provinent en bona part de l’anterior Secretariat, és el que havia decidit que la darrera AGO (Assemblea General Ordinària) fos la primera on no s’aprovés cap Full de ruta perquè, atribuint-se unes funcions que no té, el Secretariat Nacional va donar per bo el Full de ruta que hi havia abans d’una consulta als associats que va tombar la proposta estrella –i quasi única– d’aquell full de ruta. Per pura incompetència i manca de previsió, estem sense Full de ruta.

Després, per acabar-ho d’adobar, en les eleccions al Parlament de Catalunya una part significativa del moviment independentista va mantenir-se en l’abstenció, malgrat l’aparició de dues noves propostes independentistes. O és que hi ha gent tant miop i creguda que són capaços d’interpretar que tots aquests milers i milers d’abstencionistes estaven esperant una llista promoguda per l’ANC? Encara no han entès que el que reclama tota aquesta gent –més de 730.000 persones– és la UNITAT?

Les dues persones que signem aquest article, més enllà del paper que vam tenir a l’hora d’impulsar la Conferència Nacional per l’Estat propi que va ser l’origen de l’ANC, estem convençuts que l’ANC és més necessària que mai, però una ANC que recuperi el seu esperit inicial, la seva transversalitat, la seva capacitat de mobilització per fer por a l’enemic i per pressionar als partits perquè siguin conscients que formen part d’un moviment del que ells només en són el seu braç polític, el seu braç institucional i, alhora, siguin conscients que no deixen de ser instruments per aconseguir la independència. Si ho deixen de ser, el moviment els passarà per sobre i els abocarà a les escombraries de la història. Però això no serà possible fins que l’ANC recuperi la força que havia tingut. I amb maniobres de saló, impresentables, no ho aconseguirem. Cal fer neteja, començant pel pati de casa.