Amnistia, èxit i derrota

No, el ple de l’aprovació de la llei d’Amnistia, dijous al Congreso, no va ser ben bé una victòria. Cada crit provinent de la bancada de Vox, cada insult, cada improperi totalitari perfectament audible des de casa sense contestació, sense rèplica immediata, sense higiènica fumigació verbal per part dels agredits, va ser en realitat una derrota de la Democràcia. Sobretot quan va arribar el torn de la votació nominal dels membres del govern espanyol: un per un van dir que sí a l’Amnistia –és igual si per convenciment o per conveniència–, però tots van ser escridassats amb l’esgarip de “traïdors” sense que cap s’alcés per fer una digna rèplica als ultres. Per això va ser especialment reconfortant el minut de glòria republicana del diputat de Sumar Gerardo Pisarello, dedicat a Santiago Abascal: “Soc net de republicans andalusos que en sentir el seu neofranquisme em sento orgullosament català i orgullosament llatinoamericà i encara que fos del Senegal o fos de Donosti li diria que els que treballem i vivim aquí no acceptem cap lliçó dels señoritos que sempre han viscut del cuento i que formen part d’organitzacions històricament islamòfobes i històricament antisemites i que han anat a retre homenatge al carnisser de Rafah.” Atenent la reacció rabiosa dels diputats al·ludits no quedava cap dubte que Pisarello havia fet el ple. No, la ultradreta no es combat amb el silenci ni amb la indiferència, ni com ha fet fins ara el president de la Generalitat, Pere Aragonès, tombant-se d’esquena cada vegada que intervenia al Parlament Ignacio Garriga. No, la demagògia xenòfoba i franquista s’anul·la amb rèpliques que els deixin anyocats al ring. Ho devem a tots els que es van deixar la pell contra la Dictadura i van fer possible la recuperació de les llibertats. Dijous al Congreso, a més de l’aprovació d’una llei que ja veurem si naufraga als jutjats, també es tractava d’això. I tot i que van perdre la votació, no està pas tan clar que els ultres i els seus aliats perdessin el ple.