La política industrial de La Caixa

Fa uns mesos, Ángel Simón va substituir Marcelino Armenter com a responsable de Criteria, les participacions de La Caixa. En poc temps, s’ha embarcat en un programa de compres eclèctic, adquirint ACS, Puig o Colonial i amb la intenció d’ampliar Telefónica i Naturgy i (diuen) tornar a Agbar. La benzina que ho alimenta són els dividends del negoci bancari, que han passat d’uns magres 3 cèntims fa 3 anys a 39 cèntims per acció. La banca és un negoci molt cíclic correlacionat amb el tipus d’interès. Vilarasau va voler solucionar aquest problema comprant amb les privatitzacions una cartera d’empreses regulades. Aquestes donarien estabilitat als dividends, ja que eren molt menys procícliques. Tot això va funcionar fins a la crisi. Quan l’economia espanyola va caure i els tipus d’interès eren baixos, tant el negoci industrial com el bancari van anar molt cap avall. Des de llavors Telefónica acumula caigudes del 80%.

Per què insisteixen en una idea que fa més de 15 anys que els fa perdre diners? Per què comprar una cosa tan poc innovadora i tan basada en el BOE com l’ACS de Florentino quan podries entrar a reorganitzar Grifols?

Pot ser que els negocis industrials de veritat de preus no regulats els facin por. Com deia Armenter amb cara d’ensurt quan van sortir de Caprabo pels pèls: “Això de gestionar una empresa és molt complicat.” A més, el punt comú de moltes d’aquestes compres és ajudar el govern espanyol. En funció dels resultats molts inversors han fugit corrents de les empreses regulades espanyoles i les han deixat exposades sense nucli dur. Tal com va fer La Caixa al sector bancari consolidant caixes enfonsades, Criteria estaria entrant en un negoci d’on fugen els altres. Seria bo saber per què i amb quin cost d’oportunitat.