Kafka llegeix

El novembre de 1916, Franz Kafka va oferir una lectura pública del conte inèdit “A la colònia penitenciària” en una galeria d’art de Munic. Va ser l’única vegada que va participar en una vetllada literària lluny de Praga, potser perquè va acabar en una insòlita desbandada. La cinquantena de persones reunides a la sala per escoltar-lo, entre les quals hi havia la seva promesa, Felice Bauer, i Rainer Maria Rilke, van resistir amb estoïcisme fins que una senyora de sobte es va desmaiar. Mentre l’assistien, Kafka va continuar llegint impassible, també quan dos oients més van caure desplomats i bona part de l’auditori va començar a desfilar cap a la sortida, incapaç de resistir la tensió nerviosa i “repulsiva” de la narració. Reiner Stach, el meticulós biògraf de l’escriptor txec, desconfia de la veracitat d’aquesta anècdota, que recull a ¿Éste es Kafka? (Acantilado), un dels llibres més amens per deixar de demonitzar-lo com un autor rar i tortuós. En un altre capítol, Stach explica que Kafka va ser, al contrari, un dels pocs oients que va resistir la sessió extenuant amb què un altre escriptor, amb dicció monòtona, va castigar el públic llegint una obra de la qual va interessar-lo sobretot un passatge que semblava extret del seu propi univers: “Un home surt al passadís, estossega i mira si hi ha algú.” Com a empleat de l’Institut d’Assegurances d’Accidents del Treball, Kafka estava avesat a les vides anodines, que el commovien tant com el desconcertava la capacitat del poder per humiliar-les. Avui que fa cent anys que va morir, el més ètic seria desmaiar-nos sentint com parla de nosaltres.