La llarga marxa cap a la llibertat
El juliol del 1976, la Guàrdia Civil em va detenir a l’Escala. Unes hores només, perquè el director de Tele-exprés, el recordat Ibáñez Escofet, va trucar per exigir la meva llibertat. De fet, tots els periodistes (tres, segurament) que cobríem aquell inici de Marxa de la Llibertat tinguérem una història similar: detenció ràpida, identificació, tancament, llarguíssima espera, alliberament sense explicacions i crònica telefònica d’urgència. Vaig saber que, a Girona i als altres punts de sortida de les columnes de la Marxa, també hi havia hagut garrotades i detencions. Era el tret de sortida de moltes coses.
Poques setmanes més tard, era a Lloret de Mar, davant l’ajuntament. Mitja tarda, si la memòria m’és fidel. Passava alguna cosa. Estaven provant de trobar l’alcalde Jordi Martínez i no apareixia. Com era possible? En aquell temps, en Jordi tenia emissora a casa seva, al cotxe, a la barca i segurament a la farmàcia. Sempre a punt. Però avui no responia. Finalment, el primer tinent d’alcalde, l’amic Joan Domènech, que estava al corrent de la situació, va assumir la responsabilitat per negociar amb els membres de la Marxa que ja eren allà, discretament, la forma del pas pel passeig. Tot va anar rodat, sense problemes de cap mena. Si els civils van saber alguna cosa, ho van deixar passar discretament. Potser la notícia els va arribar més tard. Cap porra, cap detingut.
En Joan era un home treballador, un home de feina. Feu-me el favor de cercar El Punt de diumenge va fer vuit dies i llegiu el paper que li va dedicar Jordi Grau. En podreu conèixer tota la trajectòria. Impressionant. Es va ficar en política per poder treballar en el camp de la cultura. Renoi si ho va fer! El mestre d’escola aficionat a l’arqueologia que vaig conèixer, discret, modest, decidit, va abastar molts camps en el món cultural gironí. Investigador, escriptor, organitzador, administrador. Discret sempre, disposat a agafar les regnes quan calia, assumint els riscos, amb decisió i eficàcia. Ell va fer costat fins al darrer moment a la marxa catalana per la llibertat. Hi creia fermament. I quan calia donar la cara, la donava. Mestre per a molts fins al darrer dia.
