Dilluns és el dia

És molt convenient, resulti el que resulti de les eleccions europees de diumenge, que l’independentisme institucional no deixi passar (si pot) l’únic tren dels que passen dilluns, que porta aquest país a algun lloc recomanable els propers mesos. Dilluns és el dia que es pot començar a veure que Illa va guanyar les eleccions, però no tant. Dilluns l’independentisme hauria de tenir preparat l’acord per presidir el Parlament de la quinzena legislatura i per tenir majoria a la mesa. Dilluns, els de Junts, els d’ERC i els de la CUP han de portar un paquet consensuat i fer via. Si el porten, la mesa i la presidència seran independentistes a menys que el PSC sumi els vots del PP i també els de Vox. Són les dues aritmètiques possibles perquè no ens petem més relacions de les que ja ens hem petat i perquè no volem més ponts dels que ja ens hem volat. Que la mesa i la presidència siguin independentistes no és cosa menor, ara que no cessen en la cantarella del girar full. Que la victòria d’Illa només sigui veritat si accepta els peatges del PP i Vox és cosa major. Dilluns és el dia, repeteixo. Hagi resultat el que hagi resultat de les eleccions europees de diumenge. És molt possible que si els tres partits no agafen el mateix tren dilluns, Illa se’n surti momentàniament amb la idea de girar full, el procés quedi molt més que estabornit i sigui una altra generació la que ens haurà de portar al referèndum i a la independència.