Gris

Fins que no s’ha pintat un gris no s’és pintor, deia Paul Cézanne. Ho recull el filòsof alemany Peter Sloterdijk, del qual s’acaba de publicar l’assaig Pensar el gris. En aquesta societat polaritzada, encara que el politòleg Toni Rodon a Qui no vulgui pols... també trenca tòpics sobre aquest concepte, tot sembla que només pugui ser blanc o negre, que no s’acceptin els matisos. I sobre el gris pesa aquesta neutralitat, una mena d’indefinició incòmoda i boirosa. Sloterdijk entra en la teoria dels colors, que podem aplicar a la vida, i que s’aplica a la política. Des del vermell jacobí dels barrets frigis de la Revolució Francesa, contraposat al blanc dels lliris borbònics, fins als moments d’origen històric i àmbits d’ús dels colors com a símbol d’un bàndol o sector: el circ romà on els emperadors controlen la plebs, l’heràldica amb els blasons, i els jocs de cartes, on es pren partit mostrant un color o un altre. Sloterdijk abona la tesi que l’aparent tebior del gris és la que per contra ens ha de fer repensar la política, la filosofia, la història, les religions, l’art, la naturalesa i el canvi climàtic, i la mediocritat de l’època moderna

Anem de cara a diumenge (tot i que ja s’ha començat a votar en alguns territoris de la Unió Europea), de cara a unes eleccions europees on la policromia de cada una de les opcions contrasta amb aquest marc gris que sovint se’ns ha acabat venent que és el marc europeu. Aquest que associem a la burocràcia, a la paperassa, al gris metàl·lic dels edificis de Brussel·les i d’Estrasburg, el dels passadissos plens de funcionaris per on es perdria el Joseph K de Kafka. Però aquest gris és important. És el que ens ha fet sortir de la foscor, de l’aïllament en què ens va deixar el franquisme, i que suposa implicar-se en un projecte que fa anys que vol anar més enllà, i que ens afegeix una nova capa identitària: l’europea, que deia aquell. Dependrà de quins colors acabin entrant a les urnes que aquest gris agafi tons més enfosquits o giri cap a una llum més aclaridora.