Pitxents. 50 anys del Seat 600

Cin­quanta anys, ja. O només, segons com. De fet, juraríem que fa segles que vas irrom­pre a les car­re­te­res i et vas con­ver­tir en el vehi­cle més popu­lar del nos­tre pai­satge. Hem d’adme­tre que tenies mol­tes vir­tuts, enyo­rat Pit­xents. La teva forma arro­do­nida era la cosa mes manyaga ima­gi­na­ble: en apla­nar la gepa del Fiat Cin­que­cento, cosí germà teu, i en eixam­plar el som­riure del morro, aban­do­na­ves la fase fetal i adop­ta­ves el per­fil gràcil del cadell. Eres fàcil de con­duir i amb una mecànica ade­quada per a inep­tes (quanta gent recorda els forats tapats amb xiclet, les con­ne­xi­ons repa­ra­des amb cables pelats, els vidres aguan­tats amb fil­ferro...).

Vas ser el nos­tre Ford T, amb un terç de segle de retard, però al cap­da­vall desit­ja­ble per a les eco­no­mies d’una classe mit­jana molt mit­ja­neta. I, sobre­tot, cabies en una but­xaca, de les estal­vi­a­do­res i pen­cai­res, de les nor­mals i cor­rents. Vas merèixer cançons, acu­dits i foto­gra­mes cele­bres. Podem objec­tar que vas apor­tar la cara ama­ble del fran­quisme, igual que el Volkswa­gen esca­ra­bat va ser la mas­cota mes esti­mada de Hit­ler. Però fins i tot el dimoni té anis­sos per repar­tir i, escolta, en temps de sequera, tot­hom te dret a un cara­mel.

Feli­ci­tats per la mitja centúria, Seat 600, i no te’n vagis mai del tot. Sem­pre s’agra­eix veure’t entre els cot­xes del temps pre­sent, tal­ment una saba­teta de xarol que se’n fot de les vam­bes galàcti­ques d’avui, com d’ado­les­cent massa cres­cut.