Europa, Europa...

Amb les eleccions europees en marxa i l’abstenció que les amenaça, potser cal dir quin és el paper del país en el si d’Europa. Malgrat el tradicional sentit europeista dels catalans, el pes que hi té és ben petit, no tant per les seves xifres com pel fet que aquestes, com el país en si, estan incloses en una circumscripció única –l’espanyola– que n’amaga les particularitats.

Cal reconèixer que, després d’uns anys amb unes manifestacions que els europeus admiraven, una independència de vuit segons diu poc del desig d’independència dels dirigents. Però la testosterona espanyola i la seva revenja inacabable els han permès entendre una mica millor amb qui es juguen els quartos els catalans i quin és el tarannà real dels seus socis. A ulls europeus, ni Espanya ni Catalunya, després de l’1 d’octubre, ja no són les mateixes.

Que els polítics espanyols –catalans de naixement o no i siguin del partit que siguin–, sobretot si han assolit càrrecs importants dins d’Europa, no representen les necessitats dels catalans és una evidència; ben al contrari, molts han estat –i són– especialment bel·ligerants contra una Catalunya que no estigui completament dissolta en l’Estat. Una necessitat europea de primer ordre com el corredor mediterrani roman aturada per les pors atàviques dels espanyols a relligar els Països Catalans, cosa que va contra els mateixos interessos logístics i econòmics de l’Estat i contra la mobilitat dels seus ciutadans per les autopistes. Les qüestions específicament catalanes, a Europa, sempre van pel carril lent, ja sigui que el català en sigui una llengua oficial, que la pagesia i els seus productes estiguin en perill d’extinció, que es reconegui la repressió dels drets humans durant dècades o l’espionatge telefònic. Els interessos espanyols no acostumen a ser els catalans.