Recursos minerals

Fa pocs dies TV3 va emetre un documental sobre recursos minerals i la seva repercussió sobre l’economia del territori on es trobaven les mines. El tema m’interessava i el vaig mirar amb atenció. El programa va donar una extensa informació sobre les mines de Riotinto, a la província de Huelva, després sobre unes mines a les illes Canàries i, finalment, acabà amb una referència als recursos minerals de Catalunya. Un professional contestà les preguntes que li feien. Es veia clarament que el presentador intentava que l’entrevistat digués que Catalunya té una fortuna amagada en mines, però aquest s’hi resistia i deia que, ara per ara, no es veuen grans aprofitaments miners.

Catalunya és un país ideal per a un col·leccionista de minerals. Tenim de tot: or, plata, plom, coure, bauxita, etcètera, etcètera. Però es tracta de bosses de mineral que no fan rendible la seva explotació. Només hi ha una excepció, que són les mines de sal i potassa de Cardona, Súria i Sallent, que formen una unitat. Els propietaris són una empresa israeliana que va comprar els drets d’explotació fa uns quaranta anys i les explota amb un bon rendiment, sembla. La potassa és un mineral que es considera bàsic com a fertilitzant.

Hi ha hagut altres explotacions mineres a Catalunya, però sempre de segon ordre i de poc interès en l’actualitat. És el cas del carbó, del qual hi havia diverses mines que s’han anat tancant. El carbó és un mineral força abundant arreu del món, però contamina l’atmosfera. En l’actualitat només exploten les seves mines de carbó els països pobres i que no tenen altres fonts energètiques suficients. A Catalunya es va tancar la darrera mina de carbó fa uns quinze o vint anys. Aquest carbó, en general, era de poca qualitat i poc rendible. Algunes mines s’han explotat en situacions extraordinàries. Durant la Segona Guerra Mundial hi havia una mina de bauxita, un mineral necessari per al fuselatge dels avions, que el govern espanyol venia als alemanys. La mina de bauxita catalana estava situada a uns 1.800 metres d’altura en el Pirineu català. La seva situació provocava que s’hagués de tancar durant uns mesos a l’any, quan la neu i el fred feien impossible la seva explotació. És una mostra de les dificultats que té la mineria a Catalunya i la pobresa dels minerals que s’hi troben. Sembla que hi pot haver vetes de mineral, però a 500 metres o més de profunditat. Les mines de potassa de Súria i del pla de Bages estan a uns 200 metres de profunditat i s’arriba al mineral mitjançant un ascensor –a Súria– i una llarga carretera que es va endinsant a la terra –a la banda del pla de Bages.

Fora d’això poca cosa podem trobar. Però no és un inconvenient especial per a l’economia catalana. Catalunya té una indústria transformadora: li arriben els minerals d’allà on es produeixen i les fàbriques catalanes els transformen en maquinària o altres productes. Per tant, no ens hem de queixar. Els centres miners acostumen a ser una font de problemes, laborals o de rendibilitat. No ens podem queixar, tot i que a vegades enyorem algun producte miner que no requereixi moltes obres i que no estigui a molta profunditat.

Al pla de Bages els carbons van tenir problemes en una població, ja que la mina s’estenia per sota del poble. En definitiva, Catalunya no és un país amb mines, però podem importar el mineral, transformar-lo i vendre’l amb el seu valor afegit.