El somriure discret de Rusiñol

Somriu el bust de marbre blanc de Santiago Rusiñol, quasi imperceptiblement, amagat rere el gran bigoti i la barba densament poblada. Somriu des del seu lloc de preferència a la placeta de La Puntual, aquest indret de la vella Barcelona que fa recordança del negoci de taulell esclavitzant, tomba de tots els desitjos, martiri de tots els Ramonets que va immortalitzar aquest atrapa-somnis del modernisme en la seva cèlebre auca duta al teatre.

Es tracta d’un somriure discret d’autocomplaença, el de Rusiñol. Somriu en constatar que l’ideal que brandava el seu Ramonet de ficció, volent fer de la seva vida allò que el seu neguit bohemi li manava i no el que el seu senyor pare i la tradició familiar li ordenaven, no ha de convertir-se en un sac de misèries, un plany de deshonra, un lamentable camí d’espines.

Li dona la raó la cua de desenes de persones que diàriament es forma des del carrer Assaonadors fins al bell mig de la placeta de La Puntual, l’espai que la seva mirada i el seu somriure de marbre dominen. Perquè la cua té el seu origen en un temerari i també deliciós –en el sentit figurat i literal– somni de joventut fet realitat d’un tal Jon Garcia, conegut per tothom com a Jon Cake, que no és nom de pirata, sinó de pastisser que roba els sentits amb les seves creacions a base de formatge. (No correspon aquí pronunciar-se sobre si els preus dels dolços corresponen més a una versió de corsari que no pas pastissera del tal Cake, que tal com estan les llistes de preus a la Barcelona presa pels turistes ja hi ha poques coses que sorprenguin.)

Segons s’explica, quasi a mode de llegenda, després de començar una carrera prometedora com a enginyer aeronàutic, amb 27 anys en Jon Garcia va decidir canviar radicalment el rumb de la seva vida per dedicar-se a cuinar. Es desconeix si Jon i el seu pare van mantenir en el seu dia una conversa com la que, en el moment de màxima tensió dramàtica del text de L’auca del senyor Esteve, Rusiñol va imaginar que s’establiria entre en Ramonet i el seu pare amb relació al futur del fill i el negoci.

És aquell passatge en què, després de reconèixer que abandona el somni de ser escultor per complaure el desig patern de donar continuïtat a La Puntual, el noi diu al pare que d’acord, que es quedarà a la botiga i carregat d’amargor aleshores li deixa anar: “Si un dia vostè veu que em vaig fent ric, però que em vaig fent trist, que vaig augmentant la fortuna però vaig perdent l’alegria, que he apagat tots els somnis [...], almenys adoni-se’n i entengui’m, que enterrar la fantasia a 23 anys, com ara tinc, potser encara té més mèrit que fer fortuna.”

I el mèrit del Jon que fa pastissos és doble: per un costat, haver seguit l’instint dels seus somnis amb una pirueta professional arriscada i, per l’altre, anar fent fortuna perquè el dia a dia de la botiga del carrer Assaonadors és un no parar, un desfilar constant de clients de totes nacionalitats que arriben a esperar-se fins a dues hores per tastar una de les seves creacions.

Fins i tot n’hi ha d’exagerats que tres hores abans que s’obri la persiana ja hi treuen el cap. Com xalaria el senyor Esteve, que en la ficció de Rusiñol acaba morint d’un cobriment amb la paraula “escultor” als llavis, si el gènere de la seva Puntual hagués tingut tanta requesta.