El dret a ‘passar’ de tots

El dia que havia de rebre la carta no era a casa, així que, en tractar-se d’un correu certificat, es va haver de desplaçar per recollir-la en mà. L’enunciat cridava el mal temps i a més quedava advertit de la urgència de la qüestió: disposava d’un màxim de 48 hores per retirar l’escrit o, pel que es desprenia de l’avís, semblava que s’autodestruiria com aquells missatges que es van popularitzar a la saga de Missió impossible. I no només una explosió sembraria el caos. En cas de no obeir l’ordre, podria arribar a pagar amb penes de multa o fins i tot de presó. Qualsevol ignora el dictamen, va pensar. Quan per fi el va tenir a les mans, va passar de l’angoixa a l’alleujament. El sorteig de les meses electorals s’havia recordat d’ell, però en segona instància. Primer suplent de vocal, resava el paper. En pocs segons, va poder concentrar al seu cap l’esperança que el vocal titular fos una persona tan decorosa com ell i el temor que fallés, voluntàriament o no, a la cita amb les urnes. La nit abans del dia D la va passar inquiet. Ningú es mor si s’ha d’empassar unes eleccions en una mesa, però per una vegada a la vida que era afortunat en un sorteig ja li podia haver tocat un pernil. Això sí, ell almenys va tenir alguns dies per fer-se a la idea i, finalment, va poder fitxar i tornar-se’n al llit. No és el cas d’una presidenta del mateix col·legi. Ella no va rebre cap carta i comptava passar el cap de setmana descansant en un hotel. Dijous, tres dies abans de la cita, va rebre una trucada anunciant-li que havia de substituir la persona que la precedia, a qui havien acceptat l’excusa per no anar-hi. Ni amb la reserva d’hotel va poder escapolir-se’n, per haver-la fet amb les eleccions ja convocades. Li volien vendre que era afortunada de poder exercir el seu dret a fer de comissària de les eleccions. Ella reclama el seu dret a passar d’aquests comicis, i de tants altres.