Edat mitjana en femení

Per tradició, o per interès, sempre ens han venut l’edat mitjana com una època fosca, tenebrosa, gens cultivada i extremament violenta a cavall de la glòria perduda de Roma i de l’eclosió humanista del Renaixement. És ben cert que la imatge popular que encara s’arrossega ha calat profundament a la societat, perquè encara avui els tòpics negatius es mantenen com si res ni ningú pogués dir-hi la contrària. Aquest fet inamovible, com tants d’altres, però, es basa en un relat que, com a mínim, genera dubtes a mesura que s’aprofundeix en els estudis d’aquells anys i s’evidencia, amb proves a la mà, que res és blanc o negre i que els matisos son bàsics si ens volem cenyir a la veritat. Un dels aspectes clau que concentren aquesta opinió gens favorable del període medieval és el paper de la dona, que la versió oficial situa poc menys que com un ésser supeditat al marit, amb l’única obligació de garantir descendència masculina i que, en el millor dels casos, podia aspirar a dedicar la seva curta vida a brodar delicades peces de roba. Per trencar amb aquesta imatge, fa uns anys va néixer la iniciativa Joc de Dames, una ruta patrimonial pel Pallars que posa l’accent en el paper primordial que van tenir algunes dones nobles que van exercir un poder i una gestió indiscutibles que han estat invisibilitzats darrere dels marits. Així doncs, es recupera del passat noms com Arsenda d’Àger, Valença de Tost, Llúcia de la Marca i Eslonça Martínez. Dones que van ser propietàries de castells, que sabien llegir i escriure, que administraven terres i bestiar; que feien política, acordaven matrimonis i que, amb coneixements i aixovar militar, comandaven soldats i resistien els setges. Dones que van deixar documentada la seva feina a través d’escrits i testaments que, encara que només sigui per curiositat, val la pena rellegir per esmicolar mites i reconèixer, un cop més, que la manipulació de la història és una pràctica massa comuna i que quan es tracta de les dones, ho és de forma sistemàtica.