Els mals usos

A Berna van fer l’any passat l’operació “Bústies”. Durant un mes, vint-i-quatre grans bústies, repartides pels barris de la capital suïssa, van recollir els suggeriments dels infants. Milers de nens i nenes hi van participar, i no fa gaire s’ha publicat un informe presentat pel departament d’Instrucció Pública i el servei psiquiàtric de la joventut.

Els suggeriments demostren que hi ha un tema que interessa la majoria d’infants: disposar d’espai per a jugar. “Jo voldria que a cada barri hi hagués un carrer sense cotxes on pogués jugar, com ho feien els nostres pares i els nostres avis”, diu una de les peticions. Alguns concreten més el desig: poder córrer lliurement sobre la gespa, grans tobogans, arbres en els quals sigui permès d’enfilar-se, fusta per a poder construir cabanes, i hi ha qui arriba a reclamar parterres amb flors que es puguin collir. No totes les peticions són d’aquesta mena poètica, per dir-ho així: algú denuncia que els botons d’avís de parada i les màquines automàtiques d’expedició de bitllets no són accessibles als infants. Tot aquest material serà analitzat, per tal de veure si algunes de les idees infantils poden dur-se a la pràctica.

Immediatament hom pensa en una campanya barcelonina de “bústies” semblants, però ens adonem que Barcelona no és Berna, una ciutat que no arriba als dos-cents mil habitants. En tot cas, caldria considerar la possibilitat de limitar la campanya a un barri i, si funcionés, organitzar-ne d’altres per sectors.

Però allò que ens desanima més és preveure com serien tractades les bústies. L’índex de civisme barceloní és depriment. Les papereres són terriblement maltractades, les cabines de telèfons inutilitzables –és impensable que, com a Londres, s’hi puguin trobar guies telefòniques en perfecte estat–, les fonts i els monuments són pintats i guixats. Tot allò que és d’ús públic fa veritable angúnia. Els lavabos i els ascensors desperten l’instint d’escriure, curiosament, en una gent que sol tenir terror a redactar quatre ratlles en un paper. Les màquines que proporcionen cigarrets, caramels o música –als bars– són tractades a cops.

Tres nois han passat pel meu carrer donant puntades de peu a una ampolla de plàstic, i l’últim xut l’ha duta fins al mig del carrer, on s’ha quedat esperant ser aixafada pels cotxes.

Davant aquest panorama, ¿algú pot creure que les bústies per als suggeriments infantils serien respectades? No hi trobaríem, per damunt de tot, xiclets mastegats i llaunes de begudes, bromes de mal gust i tota mena de proves del destructivisme imperant?

Es parla molt dels lamentables excessos d’alguns estrangers, sovint nòrdics –i sovint, també, influïts per l’alcohol–. El nostre incivisme és menys espectacular, però en certa manera més trist. Perquè no té l’explicació de la colla que es converteix ocasionalment en bàrbara: és l’incivisme individual i quotidià, la petita i miserable agressivitat esdevinguda costum.