Exemples

El Codi de Justícia Militar preveu, entre d’altres coses, quin ritual cal seguir en el cas d’execució d’un militar en temps de guerra. El grup parlamentari socialista presentà, en el ple del Congrés, una esmena sobre aquest punt, que resultà bàsicament acceptada. Així hem sabut que l’article corresponent del codi establia, fins ara, que l’execució ha de ser pública i ha d’assistir-hi el nombre de soldats més gran possible; que, al condemnat, se li han d’arrencar prèviament, si fos oficial, totes les condecoracions i tots els distintius i que el piquet d’execució ha de desfilar, juntament amb la tropa, per davant del cadàver al so dels tambors.

Els socialistes han argumentat, per tal d’eliminar aquest ritual, que la pràctica prevista pel codi tenia un caràcter degradant i inhumà. És innegable que la cerimònia recorda l’atmosfera medieval, i al capdavall recollia d’aquella època l’espectacularitat dels “exemples”. Perquè és evident que allò que anomenem “exemplaritat” sempre té una determinada dimensió d’espectacle. Adaptant-se a les circumstàncies de cada segle i de cada país, d’administració del càstig per part del poder sol tenir una dimensió escenogràfica. Tant li fa que sigui la Inquisició com la Revolució francesa, la crema de bruixes o les mutilacions en alguns pobles de cultura islàmica.

Es munta un espectacle perquè “els altres” en prenguin exemple. Costa de creure, però, en aquesta mena d’exemplaritat tan coactiva i emmordassadora de la capacitat reflexiva. És l’antiexemple dels moralistes i dels filòsofs, que aspiren pacíficament a ensenyar “el bon camí” fomentant la lucidesa de la serenitat, i no pas l’herència –ancestral i paralitzadora– de la por.

Un “càstig exemplar” és massa sovint un mal exemple.

Per descomptat, jo crec en els exemples, encara que no m’agradin els “personatges exemplars”, com se sol qualificar a vegades algú, potser perquè el mot “personatge” traeix altra vegada la valoració teatral de l’exemplaritat. A cada xamfrà podem trobar exemples positius, i tenen molta raó els qui opinen que un exemple pot ser més convincent que una doctrina.

De tota manera, cal pensar-hi una mica abans de seguir un exemple, per molt notable o enlluernador que sigui el personatge que tenim al davant. Ell pot tenir unes raons ben diferents de les nostres per a actuar tal com ho fa. “Seguir l’exemple” pot dur a l’èxit, però també al desastre o al ridícul. Coolidge, president que fou dels Estats Units, convidà una vegada una colla d’amics a dinar a la Casa Blanca. Cap d’ells no estava prou segur de quin havia de ser el seu comportament en aquella ocasió, i van decidir de prendre model de Coolidge. Tot funcionà perfectament fins a l’hora del cafè: els convidats van veure, amb sorpresa, que el president alçava la tassa i vessava una mica de cafè en el plat. Desconcertats, van fer el mateix. Després Coolidge hi afegí sucre i crema de llet. Tots van seguir el seu exemple. Aleshores el president s’ajupí i posà el plat a l’abast d’un gatet.