Pactes valents, país endavant

La situació a Europa i el creixement del feixisme haurien de ser motius suficients per treure força democràtica i assolir l’autèntic repte de la política, que és arribar a pactes i consensos. Fer dels resultats un full de ruta de pluralisme polític, i d’acords solvents, és la raó de ser de la democràcia representativa, ja que no acceptar aquests resultats és llançar un missatge doble als catalans i catalanes: que les votacions no s’accepten i que les abstencions es menystenen. L’obligació d’arribar a acords hauria de ser prioritària, quan el sistema democràtic està arribant, pel que fa a les noves generacions i a la credibilitat institucional, a uns llindars de risc evidents. Els tres diputats de S’ha Acabat la Festa són molt significatius, i representen un símptoma d’alarma evident.

La governabilitat a Catalunya ara mateix està marcada per unes eleccions que han posat en relleu la pèrdua de milers de vots independentistes, i una pluralitat política encapçalada per Salvador Illa, seguida del president Puigdemont. D’altra banda, el mirall de les europees, amb l’esquerra fraccionada, la consolidació de la pèrdua de vots independentistes i l’extrema dreta creixent també a Catalunya, constata un panorama real al qual s’ha de fer front amb realisme polític i responsabilitat democràtica, agradi o no agradi.

Les dues opcions presidencials són legítimes si els números i els pactes ho permeten. La qüestió és quin preu i quina força es vol fer pagar per mantenir Pedro Sánchez en el govern. Ni convenen eleccions a l’Estat ni convenen a Catalunya. La reforma del CGPJ, la consolidació de la llei d’amnistia i aturar la creixent extrema dreta són raons suficients per obligar-se a una estratègia d’acceptació dels resultats. La lògica de guanyar temps i d’unes noves eleccions amb un bloqueig absolut de pactes no pot augurar cap reacció constructiva, més enllà dels càlculs que pot fer l’ERC de Marta Rovira per arribar a temps a ser candidata els propers mesos si la llei d’amnistia ja descarta la seva potencial investigació i sense el candidat Puigdemont viable per l’obstinació dels jutges antiamnistia i el tractament diferencial de la malversació de fons. Si realment l’ERC de Marta Rovira vol fer un gir absolut amb la seva política d’acords els darrers anys, aleshores potser s’hauria de plantejar, per honestedat amb els votants independentistes, tornar a la fórmula del Junts pel Sí i aglutinar una dimensió unitària. La guerra interna d’ERC pot fer que molt recorregut es pugui perdre. Ara bé, aquest càlcul personal, que aventuro, i que és probable que molts militants d’ERC ja hagin valorat, posa en qüestió totes les decisions dels darrers anys del partit, i la jubilació anticipada del candidat Junqueras, que ha estat a la presó durant anys, o dels altres candidats potencials que serien una real renovació de lideratges, sotmesos a un cronograma prematur.

Els errors del fraticisme entre ERC i Junts i la posició erràtica de la CUP, així com una lectura adient del que va significar l’1 d’octubre en termes de legitimitat democràtica, no es resoldran de qualsevol manera i requereixen temps. Catalunya ha de ser capaç de continuar tenint força a l’Estat per avançar en la resolució del conflicte i, al mateix temps, acceptar la necessitat que el nostre país sigui governat de manera eficient. En l’àmbit local, hi ha pactes diversos al territori. N’és un exemple Girona, on el pacte entre Salellas, Geis i ERC ha portat a un model de gestió política lleial entre socis i recompensat per la ciutadania, que en els vots en les europees ha revalidat el pacte especialment a la força de Junts.

A Barcelona, després del suport a Collboni per part del PP i l’evidència que una alternativa de governabilitat no és imminent, el bloqueig a l’acord d’Elisenda Alamany només es podria justificar amb un retorn al pacte Maragall-Trias, i això no sembla possible. La capacitat d’adquirir força governant i el plantejament de triar l’exercici de les polítiques públiques és també un element de coherència i de coratge. Per tant, els costos de les estratègies individuals o tàctiques poden ser molt alts i no tenir sentit si no s’expliquen clarament. L’abstenció pot créixer, i la lògica de l’aturador en el declivi democràtic només es pot resoldre amb una visió seriosa i responsable de la política.