L’idil·li de Wagner

Enlloc més no fou tan feliç. Per fi, després de tantes fugides, havia trobat una llar. El dia que Còsima va arribar per quedar-se amb ell per sempre, Villa Tribschen es va convertir en el seu Walhalla. Li agradava passejar, amb la seva levita de pana marró i pantalons de setí daurats i flors de perles, el cos prim, els ulls vivíssims, que tant contrastaven amb uns llavis pàl·lids, gairebé inexistents, la boina de vellut negre tirada enrere, atrapant els cabells blancs que mai li queien sobre el front ample, el somriure, sí, per fi, un somriure suau, com somniant un pensament feliç, acompanyant Còsima per la vora del llac. Ella li explicava que també el seu pare, Franz Liszt, va fugir un dia de París amb la comtessa d’Agoult, tal com després faria amb la princesa Caroline von Wittgenstein, Marie Duplessis –la dama de les camèlies– i Lola Montes. La comtessa, que escrivia llibres amb el pseudònim de Daniel Stern, també ho havia abandonat tot per ell, la casa, la mare, el marit, els fills. La parella va viure a Ginebra i a Itàlia. Les emocions viscudes enmig dels grandiosos paisatges alpins l’ajudarien a compondre Anys de pelegrinatge, una peça amb una profunditat que potser no assoliria mai més. Liszt la visitaria sovint, la parella de Tribschen. I Nietzsche i el rei Lluís de Baviera, acompanyat del príncep Taxis. I les desenes d’admiradors que esperaven hores, a les barques, prop de casa seva, per veure-li ni que fos un instant, fugaçment, el rostre.

A Lucerna va néixer Siegfried, el seu fill. Aquí, un dia blau de desembre, les ones de les aigües s’aturaren, el vent va deixar de bufar, el cel enretirà els núvols de neu i ordenà al sol que lluís, fins el drac del mont Pilatus restà paralitzat. Al vestíbul de Villa Tribschen, a l’escala d’accés al primer pis, les notes de l’Idil·li de Siegfried es van sentir per primera vegada. La memòria d’un instant com un dolç despertar per a Còsima. Fou el regal de Richard Wagner a la seva dona. La peça d’amor més bella mai escrita. Tretze músics portats de Lucerna interpretaren aquest collage de diferents escenes de l’Anell, encara que el seu tema principal estigui relacionat amb el leitmotiv de Tristany i Isolda. Nietzsche, en un dels seus viatges a l’illa dels Benaventurats, a visitar Dionís i Ariadna, que era així com ell anomenava la llar dels Wagner i la parella, ajudà el compositor a concebre aquest pla secret per felicitar Còsima pel seu aniversari, el dia de Nadal.

Anys després, just al davant del jardí de Tribschen, un home alçava una batuta contra la tirania i l’horror, potser en el mateix moment que, a quilòmetres de distància, Winifred Williams Wagner, la nora de Richard, comentava a Hitler, de bracet i a cau d’orella, rient enjogassadament, en un dels concerts de Bayreuth a què el Führer assistia com cada any, que aquella peça de l’Idil·li era coneguda a la família Wagner com la “música de l’escala”.

L’agost de 1938, Arturo Toscanini va dirigir el primer concert de gala del festival d’estiu de Lucerna, per a una audiència d’unes 1.500 persones. El concert el va retransmetre l’NBC i el van repetir dos dies més tard al Kunsthaus de la ciutat. Fritz Busch, Bruno Walter i Willem Mengelberg, amb les seves orquestres, van completar el repartiment d’aquesta primera edició.

Hi seria Rakhmaninov, entre ells? Als anys trenta també havia adquirit una casa a Lucerna, just a l’altra vora del llac on hi ha la Villa Wagner. Aquí va escriure la seva rapsòdia sobre un tema de Paganini, i aquí i només aquí va trobar la pau i la tranquil·litat que cercava des que un dia llunyà emprengué l’exili de Rússia.

Per contrarestar la influència nazi dels festivals de Salzburg i Bayreuth va néixer el festival de Lucerna. Només Toscanini podia aixecar aquella batuta contra el feixisme, davant de la Villa Wagner, a qui tant admirava. Només Lucerna podia donar una mica de llum en l’Europa de la fosca nit nazi. Només la música lliure en un país lliure servia per acollir els exiliats del terror, els fugitius de la vergonya, els represaliats de la dictadura.