Un hivern excepcional

Quan escric aquestes ratlles –dijous– ja fa dies que està fent un hivern molt agradable. No es pot dir que el fred sigui excessiu.

Aprofitant l’aparició inesperada d’un hivern tan suau, hi ha qui s’ha decidit a organitzar alguns espectacles a l’aire lliure. Em penso que ens costaria força de trobar precedents d’una actitud semblant. Fins ara estàvem acostumats a veure que es triaven els mesos de juliol i agost per a aquesta mena de manifestacions: concerts en una plaça, exposició de pintura en un passeig, representacions de teatre al Grec, en un pati descobert, etc. Val a dir que, més d’una vegada, l’estiu traïa la bona fe dels organitzadors i una ventada intempestiva o un ruixat imprevist esguerraven els més meritoris esforços.

Escarmentats, doncs, hem decidit de compensar els estius tan poc fiables, tan poc calorosos i estables, traient partit de l’hivern que vivim que ha demostrat ser un dels més benignes de fa molt de temps.

S’han instal·lat al carrer parades de melons, com si fóssim en ple juliol, i les botigues exposen als aparadors camises de màniga curta, sandàlies, robetes primes, bikinis, etc. Fins i tot les escoles han acordat començar les vacances! I és que, realment, ens trobem davant un hivern excepcional, del qual la història parlarà. Contagiades pel fet, les emissores de ràdio ja han començat a difondre aquella mena de cançons tan poca-soltes que en diuen la “canción del verano” –si es pot fer un negoci, encara que sigui abans d’hora, per què renunciar-hi?– i es multipliquen pels carrers barcelonins els punts de venda de gelats.

La pressió dels treballadors ha fet que totes les empreses, oficines i indústries es vegin obligades a organitzar les vacances. Els treballadors pensen, amb molt bon sentit, que més val boig conegut que savi per conèixer, i que aneu a saber si quan d’aquí a uns mesos arribi l’estiu ens pelarem de fred. Es fan reserves als hotels i comencen a alçar-se tendes als càmpings.

La notícia que fruïm d’un hivern tan bo ha traspassat les fronteres i hem pogut veure com arriben a la nostra terra milers d’estrangers, molts dels quals no s’han pres ni la molèstia de dur cap jersei. Arriben convençuts que l’“hiver de l’Espagne” no els pot pas enganyar i venen amb “roulottes” –també n’hi ha que exageren: duen aire condicionat– i remolcant barques.

Quines coses, Déu meu! Si els nostres avis ens veiessin! Ells que havien patit tant de fred, a l’hivern, i feien la viu-viu al voltant d’un braser, i tenien penellons, i sortien al carrer amb tapaboques. I ara mireu, els bars posant anuncis d’orxata… Evidentment, tinc la pretensió d’escriure aquestes ratlles de cara a la posteritat, perquè si les característiques d’aquest hivern no queden documentades, les futures generacions no s’ho creuran.