El sentit d’un dissabte

Ja tenim l’any 2000 a menys de vint anys. Aquesta vegada no passarà el que va passar en arribar l’any 1000: el pànic irracional que, diuen, s’apoderà de la humanitat, convençuda que coincidint amb aquella data es produiria la fi del món. Una fi que havia de ser sobtada i catastròfica.

Ara ja no creiem en la matemàtica de la fatalitat i, d’altra banda, no sabem què vol dir exactament això d’“acabar-se el món”. La destrucció física de tot el planeta, desfet en l’espai còsmic com un immens bolado? No sembla que cap xoc amb un cos sideral ni cap altre fenomen desintegrador sigui previsible. En tot cas, si hi ha una remotíssima possibilitat d’aquesta mena de destrucció no dependrà d’una data assenyalada del nostre calendari.

Quan diem la fi del món, potser volem dir una altra cosa: la fi de l’espècie humana sobre la superfície de la Terra. És una fi que només és possible –en un període de vint anys– si s’accelera amb una brutal desproporció la divergència que ara ja és visible entre l’evident progrés de la tècnica i el dubtós progrés de la intel·ligència. És probable que l’espècie humana només pugui desaparèixer per suïcidi; no hi ha cap altra espècie vivent que l’amenaci, com passa en d’altres àmbits del món animal. En la competitivitat pròpia d’aquest món, no som una espècie a exterminar, sinó una espècie exterminadora.

El suïcidi col·lectiu, però, seria en tot cas una acció lenta, probablement inconscient, i estic convençut que l’any 2000, per molts disbarats ecològics que s’hagin produït, encara creurem que hi ha solucions, basant-nos en la nostra innegable capacitat d’adaptació. Tot permet d’assegurar, doncs, que l’any 2000 serà sensiblement igual al 1999 i al 2001, i que la celebració serà tan convencional –encara que sigui més sonada– com la de qualsevol any.

Allò que preocuparà els qui visquin el moment no serà, penso, cap tema transcendental, encara que es publicaran els naturals comentaris poètico-filosòfics sobre el pas del temps, l’evolució de la humanitat, etc. Però tot plegat, divagacions per a minories. El gran tema popular serà que l’any 2000 començarà –si els comptes no són errats– en dissabte. Un dissabte! La impressió d’estafa serà general.

Ni un modestíssim “pont”, vaja. Que un dia d’aquesta singularitat, que només es presenta cada mil anys, s’escaigui en un dissabte és un veritable fracàs, almenys des de la nostra perspectiva actual. Com que ara creiem que això de la productivitat depèn de treballar els dies que constituïen festa secular, algú deurà alegrar-se pel fet que la gran festa del bimil·lenari de la nostra Era coincideixi amb un dia que pràcticament ja és festa. Els déus laborals ho han volgut així!

Confio que, a l’hora de la veritat, la generació que aleshores estarà en plenitud de facultats tindrà una altra visió de les coses i restablirà totes les festes antigues i en decretarà de noves. La commemoració anirà molt més ençà i molt més enllà del dissabte primer de gener de l’any 2000. Ja s’haurà descobert que el problema no és fer festes, sinó treballar malament els dies feiners. (Per tant, com menys possibilitats ens donem de treballar malament, millor). I espero que recordaran la creença tradicional: allò que passa el primer dia d’un mes indica com seran els altres. Així, un mil·lenari que comença en un dia de festa haurà de ser viscut amb un constant esperit festiu. Potser d’aquí a vint anys, doncs, la humanitat començarà a descobrir una nova “moral” que doni sentit a la presència de més generacions sobre la Terra. Els qui ja hem fracassat us saludem amb esperança!