El deure

Els catalans del nostre temps tenim un deure fonamental: la lluita permanent contra el conformisme.

Com en tota mena de lluites, la clau es troba en l’actitud mental. Durant el franquisme, l’actitud mental era prou clara en els medis que en dèiem catalanistes. Hi havia el convenciment que la resistència era necessària i era possible, i per tant hi havia una acció; aquesta acció presentava, com és natural, una gamma molt àmplia, segons el caràcter i les aptituds de cadascú. La situació d’emergència era evident i provocava les naturals reaccions de defensa.

Ara això ha canviat. Hem aconseguit alguna cosa, i la tensió ha afluixat. Potser és explicable, de moment, com un instint gairebé biològic de descans; viure sempre en tensió dramàtica no és còmode. Però hi ha indicis que avisen el perill: ens exposem a instal·lar-nos definitivament en la comoditat.

No vull parlar ara de la política oficial catalana.

Desconec –la majoria desconeixem– què es vol fer i què es pot fer en aquest camp, en el qual disposem de més farciment que gall. El que em preocupa en aquest moment és el que volem fer, i podem fer, nosaltres, els ciutadans que no tenim altre càrrec que una càrrega d’insatisfacció; perquè som nosaltres els qui podem empènyer la política oficial cap a decisions enèrgiques. Si la nostra consciència es dilueix, no podem esperar una política més concentrada.

Jo penso que la situació descatalanitzadora és tan greu, o més, que en temps de Franco. Ja veiem què passa amb la televisió. Ens cal una televisió catalana i en català immediatament, per una consideració elemental: tenim un ferment desnacionalitzador ficat cada dia a casa. Gràcies a TVE, la “immigració idiomàtica” és constant, i el nostre poble n’és un forçat receptor passiu, de manera que aquesta immigració no és integrable; som nosaltres els qui ens hi integrem o, si voleu, ens desintegrem.

Avança prou el català al carrer? És cert que s’han fet coses; però, ¿on és l’actitud mental que dèiem, que ens faria veure que cal fer-ne més? Penso que alguna institució o entitat –en la qual hi ha gent amb ganes de treballar, i se sent ara poc “motivada”– podria emprendre accions sistemàtiques i útils.

En l’administració, el català encara és usat excepcionalment, i quan algú –amb mentalitat d’ocupant– s’hi oposa, ens trobem que un assessor jurídic (és un cas concret, però significatiu) comenta, empipat, que “és clar, si ho feu en català compliqueu les coses”.

La consolidació d’aquesta actitud seria funesta. La situació és més critica que mai, perquè hem començat a relliscar pel pendent del conformisme. Hem de reaccionar contra l’estovament, perquè ben aviat ja no hi serem a temps. No tenim perquè creure que demà naixerà a Catalunya, miraculosament, una generació d’herois; tot depèn de nosaltres, d’una generació que té el deure de la incòmoda i lúcida tossuderia.