Un diccionari de noms

Els “valors reconeguts a la Constitució” –democràcia, llibertat, etc.– ja poden ser ara legalment utilitzats com a noms de persona. Qui sap si un dia llegirem que el jove Estat Rocamora s’ha casat amb la senyoreta Generalitat Puiggròs.

Josep M. Albaigès i Olivart, en el seu Diccionari de noms de persona (Edicions 62), diu amb molta raó que a partir del Concili de Trento –que prohibeix els noms que no corresponguin a sants cristians– el repertori queda congelat i s’empobreix gradualment. S’hi incorporen només algunes verges locals i nosaltres mateixos hem vist aparèixer breus onades de moda: promocions de Xaviers, de Sergis, de Mòniques… Els pares trien els noms dels fills per motius de tradició familiar o pel so, però no pas pel que signifiquen, que era el criteri dominant en altres èpoques. Val a dir que molts noms han sobreviscut a la desaparició o al desconeixement de l’idioma que els donava sentit: hebreu, grec antic, llatí, germànic… Copio del Diccionari d’Albaigès les curioses etimologies d’alguns noms prou freqüents i –ara ens n’adonem– mal coneguts.

Agnès: en grec, “pura, casta”. Albert: nom germànic: Athal-berht, “brillant per la noblesa”, o potser All-behrt, “totalment noble”. Alfons: germànic. Hathus, Hilds, “lluita”; All, “tot” i Funs, “preparat”: “guerrer totalment preparat per al combat”. En la variant Hilds dóna lloc a Hildefons. Anna: de l’hebreu Hanna, “compassió”, derivat d’Hananya, “Déu l’ha compadit”. Nom bíblic, portat per la mare de la Verge Maria. Antoni: procedent del gentilici romà Antonius, “que planta cara a l’adversari”. Cèsar: del llatí Caesar, “cabellut”. Claudi: del llatí Claudius, “coix”. Enric: nom germànic, Heimric, “casa poderosa”.

Esteve: derivat del grec Estephanos, “coronat de llorer, victoriós” (i així aquest nom s’emparenta amb Laureà i Laura). Eugeni: del grec Eugenos, “de bon origen, ben nascut”, com Eulàlia –mot grec literal– significa “de bona parla, eloqüent”. Felip: del grec Philos-hippus, “amic dels cavalls”, nom aristocràtic a l’Edat Mitjana. Ferran: adaptació del germànic Fredenand, en baix llatí Ferdinand, evolució del got Frad, “intel·ligència”, amb el sufix -Nand, “atrevit, agosarat”. Frederic: del germànic Fridu-reiks, “príncep de la pau”. Jordi: del grec Georgos, “que treballa la terra”. Josep: hebreu. Diu Albaigès que l’onzè fill de Jacob el portà per primera vegada per les paraules de la seva mare en donar-lo a llum: Renovi’m (Déu) la família (“Yosef”). Marta: de l’arameu Marta, “senyora”. Mercè: antigament significava misericòrdia, perdó, recompensa, i és curiós que aquesta última accepció es relacioni amb merceria, mercaderia; Mercè prové precisament de Merx, “mercaderia”. Pau: del llatí Paulus, “petit”. La nostra expressió popular “alt com un sant Pau” és purament anecdòtica, si hem de deduir que el sant era de curta talla. De tota manera, com que Saule de Tars va prendre aquest nom després de la seva conversió, és possible que no tingués cap justificació en l’alçada física, sinó que fos un “nom d’humilitat”.

I per demostrar que, de vegades, el nom no fa la cosa, vet aquí dos exemples ben aberrants: Friné, nom grec portat per una famosa cortesana del segle IV abans de JC, significa literalment “gripau”. I Agàtocles prové d’Agathós, “bo”, i Kles, “gloriós”… i així fou conegut el tirà de Sicília.