Jo dic que no
El passat 24 de març passava pel Teatre de Bescanó un dels espectacles que més estan captivant el públic aquest final de temporada, Prima Facie, un monòleg arriscat amb una brillant interpretació de l’actriu Vicky Luengo. Ara està programat al Poliorama de Barcelona i és aquí on ha pres volada mediàtica. Si hi aneu, hi trobareu una magnífica Vicky Luengo que, tal com diu Andreu Gomila, es buida dalt de l’escenari. El que fa Luengo no és fàcil. Interpreta una advocada que defensa els seus clients, agressors sexuals, i que haurà de passar ella mateixa pel mateix calvari. Però què fa tan especial aquest espectacle que aixeca dempeus el públic al cap d’un segon de fer-se el fosc? Jo crec que la identificació de moltes dones amb el personatge que interpreta Luengo. Si miraves entre el públic abans d’acabar la funció, moltes dones ens eixugàvem les llàgrimes. L’aplaudiment era sincer. Havíem assistit a una sessió catàrtica. I al sortir del teatre et preguntaves, quina dona no ha patit una agressió sexista? I malgrat l’spoiler que ara us faig, et preguntaves, una vegada i una altra, per què una brillant advocada com la que interpreta Luengo en aquesta obra no se’n surt davant del seu propi judici i la seva especialitat? Si tothom és innocent fins que es demostra el contrari, per què les víctimes d’agressions sexuals no? Per què estem sotmeses a durs i injustos processos públics on tothom es veu amb cor d’opinar? Per què es consideren falses les denúncies per agressions sexistes interposades per les dones? Quan sabem que les denúncies falses per violència masclista són pràcticament inexistents. Que l’any 2019 les denúncies falses van representar el 0,0069% del total. Per què? Anant a veure Prima Facie no obtenim resposta, però ens ajuda a no sentir-nos tan soles. I encara ens fem una altra pregunta. Si les estadístiques ens demostren que les denúncies falses per agressions sexistes són tan baixes, per què segueix tenint pes aquest argument? Doncs per atacar el moviment feminista i per negar la realitat de la violència masclista i desprestigiar les víctimes. Perquè el patriarcat té encara aquesta força i, sobretot, no vol perdre el poder. Però una vegada més, gràcies al teatre, tenim el debat a davant dels ulls, ens obliga a definir-nos, a qüestionar-nos i a preguntar-nos si les dones estem prou protegides davant de l’abús. Jo dic que no.