Després de l’operació Garzón

Dissabte escrivia sobre la garçonada, el dia que feia 32 anys de la primera de les detencions, la de Josep Musté a Olot. Després en vindrien quaranta-quatre més i moltes altres declaracions de gent que va ser involucrada per alguns dels dos penedits que van fer delacions absolutament inversemblants. En aquella operació Garzón es va escorcollar la seu de l’MDT, però també es va intentar involucrar moltes organitzacions absolutament pacífiques. Terra Lliure, a qui es volia controlar, ja havia deixat la lluita armada un any abans, i la Guàrdia Civil tenia perfectament controlats els militants que es resistien a fer accions armades i que encara van posar alguns artefactes de cloratita sense causar danys. Del que es va parlar poc va ser d’una persona que va ser infiltrada per la policia i/o la justícia espanyola a Terra Lliure i que va rebre formació per part d’El Lobo, el mític infiltrat a ETA de qui tant s’ha parlat posteriorment, també en dependències judicials. Aquell Chema tan actiu mai va ser perseguit ni es va preguntar per ell, i per tant això el va fer sospitós. Va ser el mateix magistrat Baltasar Garzón que en el seu llibre Un mundo sin miedo va parlar d’aquest infiltrat.

Potser el llavors magistrat estrella volia un món sense por, però els detinguts en l’operació que es va conèixer pel seu nom en van passar, i molta, en dependències policials. Tortures i vexacions. Si tenies ulls, allò ho veies, però s’havien fet tantes coses contra ETA, que tot s’acceptava, també aquí. Hi va haver veus que van alertar sobre aquella operació abans dels Jocs Olímpics. Els polítics no es van moure fins dies més tard, amb excepcions molt notables. Tot va canviar quan el 10 de juliol el president Pujol va dir que “s’havia anat més enllà del cercle terrorista”. Es va aprofitar tot, i alguns ho van consentir. Aquell mateix dia 10 de juliol s’emetia el darrer programa de L’Orquestra, de Catalunya Ràdio, presentat per Jordi Vendrell. Allà es va parlar del que estava passant, en van citar els únics mitjans que en parlaven. I Modest Prats, Josep Murgades i Josep Maria Terricabras, el convidat, van parlar clar i català. El programa es va suprimir a petició d’un membre del consell d’administració de la Corpo. Un programa d’èxit. Jordi Vendrell mai més va tenir una tertúlia.

Dotze anys després la sentència del TEDH va condemnar l’Estat espanyol per no investigar les tortures denunciades. Va ser una victòria meritòria, que arribava tard. Pocs intel·lectuals van clamar al cel. A Girona es va fer un concert amb el nom de Catalunya vol viure en llibertat clamant per la fi de la tortura. Manuel Vázquez Montalbán, gens sospitós de ser independentista, va llegir el manifest. Va ser dels pocs que van parlar de terror durant les detencions. També ho va fer Juan María Bandrés, que lamentava “el rebot de la tortura”, o el bisbe Jaume Camprodon, de Girona, que es queixava que s’havia “creat desconfiança en el projecte democràtic de societat”. Fins i tot el delegat del govern espanyol, Martí Jusmet, va lamentar l’operació i va advertir que era un element “que podia distorsionar el final de Terra Lliure”. Fa 32 anys, convé no oblidar-ho.