Llàgrimes a l’escola

No tenia cap intenció d’escriure sobre el final del curs escolar perquè, com a bona mala mare, el darrer dia de classe més aviat m’empipa. Soc conscient que durant prop de tres mesos la meva disposició d’hores lliures, i d’energia, seran clarament inferiors a la dels fills, així que a veure qui és la guapa que al mal temps de finals de juny hi posa bona cara. Amb tot, divendres vaig viure unes escenes a l’escola que m’han fet desterrar –ni que sigui temporalment– la depressió maternal. En una època d’abundància de missatges negatius sobre l’educació –que si els mestres estan desmotivats, que si els alumnes han perdut l’interès per aprendre, que si els pares som més complaents i eduquem pitjor–, valia la pena arribar al darrer dia de curs si, a canvi, mestres i alumnes ens havien de regalar un panorama tan reconciliador. Les llàgrimes sinceres de la mestra entregada que les famílies es rifen; les llàgrimes afligides de la mestra que està de pas però ha encaixat com un vestit fet a mida; les llàgrimes orgulloses de la mestra que regala una dedicatòria dolça i personalitzada a uns marrecs que ha vist créixer i salten de cicle; les llàgrimes de la mestra enyorada que després de vint anys canviarà de centre i veu com el disc dur se li queda petit per guardar tants bons records; el somriure falaguer del mestre que s’alimenta de les abraçades dels que han entès que l’exigència els fa estar més preparats i els fa més lliures; la mirada anhelosa del mestre que també és pare de l’escola però està de baixa i vol saltar a l’altre bàndol; les llàgrimes agredolces de qui es jubila i sap que l’enyor pesarà més que les ganes que acumulava d’entaferrar un bon cop al despertador. I, sobretot, les llàgrimes i els somriures tendres de tants i tants alumnes que, acoblats als seus mestres, transformen un comiat d’estiu en un ritual col·lectiu i poderós.