Abstinències

El sexe és objecte d’una intensa –i extensa– publicitat. Les referències al món sexual són constants en una àmplia gamma de canals de comunicació, que d’altra banda no han “inventat” res: haurem de reconèixer que abans d’aquestes revistes, d’aquestes pel·lícules, etc., el sexe era un dels temes predominants en moltes converses, sense excloure les dels respectables senyors que ara potser s’escandalitzen. Quin tip de “parlar de dones” s’han fet els homes d’aquest país! La procacitat de llenguatge, els acudits verds, l’obsessió del sexe era un fet innegable. Potser això que en diuen la permissivitat pública ha descongestionat una mica l’esfera privada…

Sigui com sigui, el sexe és considerat avui una realitat que no s’ha d’amagar i per això sorprèn tant de trobar en un diari anglès un petit anunci –publicat diverses vegades– que diu: “Per a una enquesta científica sobre el celibat, desitjo rebre informació d’abstinents sexuals, passats o presents”.

És un anunci inconcebible en el món llatí. Sospito que no contestaria ningú. Aquí la gent “farda” de potència, de manera que confessar que es practica l’abstinència faria una vergonya insuperable. Cal ser realment britànic –almenys un britànic dels clàssics, no dels qui són la punta de llança de l’evolució dels costums– per a escriure a l’investigador que ha posat l’anunci dient: “Oh, yes, he dedicat la meva vida (o els meus ocis) a les lectures d’història, a les plantes, a l’enginyeria o a d’altres temes veritablement importants, i al capdavall el sexe ha resultat per a mi un (hobby) molt secundari…”

Això, entre nosaltres, significaria la mutilació de la personalitat, la frustració i el fracàs. No falla: la repressió mitifica. Que hem estat educats en la repressió sexual és evident, i l’ofec ens ha pertorbat. Mentalment, sobretot. Molta gent té una malaltia sexual-mental, si se’m permet dir-ho així. Ens manca l’equilibri de valoració del fet sexual, i així com ens han proposat tantes vegades “mens sana in corpore sano” ens haurien d’haver dit, també, que una sexualitat sana és una base de la salut mental. Però en comptes d’una cultura del sexe hem après la brutalitat –per prohibició o per explosió– del sexe.

L’anunci anglès dóna per entès que hi ha abstinents sexuals… Una altra consideració a fer és que costa de comprendre que hi hagi abstinents en un camp –el que sigui– en el qual nosaltres som practicants. Ho veiem en el camp de la beguda. “Però no beus, tu?” ens estranyem. Els qui contemplen normalment la televisió miren com si fos una bèstia rara qui no està gens al corrent dels programes més populars. Els lectors vocacionals tenen una basca quan entren en una casa on no hi ha llibres, i els platgistes sistemàtics consideren una excentricitat que hom prefereixi una cadira a l’ombrejada terrassa d’un cafè.

I és que, en el fons, cada u de nosaltres és l’ortodòxia i els altres la colla –en el millor dels casos: simpàtica o pintoresca– dels infeliços que van errats.